Hi ha valencians del nord, amb qui no interessa que enfortim lligams, ni què hi raonem, ni que ens escoltem per ràdio o televisió. I n’hi ha, també, uns altres valencians a l’est, que semblen cosins molt, molt llunyans, o complets desconeguts, de tan poc que ens coneixem i tractem.
És un món el que compartim amb la gent de Ses Illes, llengua, història, paisatge, costums i també, imaginari. Fa poc, un antic company de promoció, de tants valencians que se’n van anar temps ençà a treballar a les Balears, em va convidar a passar uns dies a Pollença. Com que aquesta mena d’invitacions s’han d’agafar al vol, abans que l’amfitrió canvie de parer, em vaig carregar les maletes al coll i vaig partir de seguida des del port de Dénia. Això sí, sempre procure seguir la màxima de Joan Fuster, segons la qual, els convidats són com el peix: han de saber que als pocs dies puden i han de deixar un bon regust de boca, amb una estada curta i discreta. Amb tot, se’m va acudir que una bona forma de compensar l’amabilitat de la família del meu antic company, ara casat i amb un parell de criatures, era dur d’equipatge la meua major afició, contar històries. N’estava segur que, sent una família moderna, no devien conéixer el ric patrimoni rondallístic que els envoltava, com ens ocorre als valencians amb el nostre. Espigolant per ací i escorcollant per allà, vaig trobar dos llibres fonamentals, per al viatger i per al romancer, de la professora, escriptora i contacontes Caterina Valriu: Balears i Pitiüsses: terres de llegenda i Llegendes de Mallorca. Saber de memòria un bon grapat de rondalles, no massa llargues i de temàtica variada, és una fórmula infal·lible per a ser recordat com un convidat plaent. Josep Pla deia, mig de broma mig de bo, que amb unes quantes històries ben contades, reals o inventades, tres o quatre acudits enginyosos i un parell de poemes recitats de cor, quedes com un rei en qualsevol sopar.
Però anem al dret i a pams. Es tracta de dos reculls de rondalles, magníficament editats en la col·lecció “Contes i llegendes” de l’Abadia de Montserrat. Algú pensara que de recopilatoris de rondalles n’hi ha prou i massa. Els de Caterina Valriu són especialment valuosos per al viatger i l’amant de les històries. Les llegendes s’agrupen per illes, i dins de cada illa, es relacionen amb pobles o paratges, segons un criteri geogràfic. D’aquesta manera, recorrerem el nucli antic de Palma, pel carrer de les Monges, d’un amor impossible, i el de la Mà del Moro, d’un amor estroncat per l’ambició; enfilarem la serra Nord cap a Andratx, Valldemossa, Lluc, Pollença… fins voltar l’illa completa; riurem de valent amb els consells d’un misser i ens farem creus amb l’enginy de l’amo de Son Pancuit; i després, ens embarcarem cap a Menorca i descobrirem les llegendes de Ciutadella, el Mercadal o la cova d’en Xoroi a Maó, amb històries corprenedores com la del gorg d’Albranca o la del primer rellotge arribat a l’illa. I encara ens sobrarà temps per fer un volt per les Pitiüses, Eivissa i Formentera, per l’illot d’Es Vedrà i cala d’Hort, pel cau d’un gegant, per cases on habiten fameliars entremaliats i per la masia de dues germanes malavingudes que originaren les salines de S’Estany Pudent: “Tot això hi trobareu si sabeu esguardar la natura amb ulls còmplices i savis, amb els sentits oberts a la llegenda”.
Gegants i benessiu
Ciutadella
D’altra banda, som davant d’unes narracions que transmeten l’aroma de salnitre dels penya-segats, que ens esquitxen la cara amb les ones que trenquen contra les coves a tocar de mar, que evoquen palaus encantats convertits en pedra, que ens porten la remor llunyana de les cançons de la fada Ruixamantells i del vaixell fantasma Canten-i-dormen. Llegendes convertides en literatura, molt ben vestides i adobades, capaces de despertar la por, d’ennuegar l’ànima per la dissort, de badar-nos de riure o de mantindre’ns en punxes en parlar de bruixes o dimonis boiets. Sense perdre de vista mai el que són, tresors de la tradició oral que viuen en la mesura que conserven la màgia de la paraula narrada, de l’adult que parla amb ulls d’infant.
Els valencians ens sorprendrem de retrobar llegendes referides a Sant Vicent Ferrer i a Jaume I, juntament a d’altres protagonitzades per moriscos, d’amors i desamors, d’enginy i d’humor, d’éssers extraordinaris i de tresors encantats. Tots els pobles del món es formen i perviuen gràcies als seus mites i llegendes. I qui no en té o les deixa morir, perd l’ànima en adoptar els mites i llegendes d’altres. No debades:
“Rere cada muntanya i cada vall, entre les pedres de les murades, els merlets dels castells i les arcades dels patis senyorials, en l’arena de les platges, pels alzinars ombrívols i entre els pinars olorosos, en els pous i les cisternes, en les fonts i els torrents, s’hi amaga una llegenda”.
>
Vídeo Cançó de la Bella Dona, Maria del Mar Bonet
Ses Illes, tots les coneixereu o n’haureu sentit a parlar. Què me’n dieu, d’Ushuaia? Ushuaia és la ciutat més meridional de l’Argentina, la ciutat de la fi del món. La ciutat on s’ambienta una novel·la estranya i diferent, ara torbadora i adés desconcertant. El punt de partida és decameronià: diversos personatges s’apleguen casualment en un bar d’Ushuaia, enllà on acaba la terra, enllà on comencen els somnis de l’ànima i naixen els monstres de la raó. Segons Enric Balaguer, que en parla a bastament en el seu blog, sempre recomanable, “A tall d’invocació”, és un límit geogràfic que anuncia el límit psicològic al qual arribaran tots els personatges: un francés, Guillaume Housseras, que fuig del món quotidià; un anglés, Peter Borum, immers en el propòsit d’investigar l’assassinat del germà; un mexicà malavingut; i el narrador, una altra ànima esmaperduda. Cada personatge ens conta la seua història, i en això, és vist per la mirada de l’altre. La novel·la és un repte, per a l’autor i per al lector. Requereix un esforç, perquè sense esforç no hi ha premi final. Una novel·la nascuda de la lluita i de la resistència, tan desconeguda com lloada per una part de crítica. Recorda el fenomen de L’home manuscrit, de Vicent Baixauli, i l’esperit continuat en La cinquena planta, obres diferents que exigeixen i generen lectors diferents. La narració de Joan Benesiu, pseudònim de l’escriptor de Beneixama (l’Alcoià) i professor de filosofia, Josep Martínez Sanchis, es va publicar en una editorial també diferent, Periscopi, amb un èxit de públic i de crítica gens menyspreable. Encarna una literatura distinta i agosarada, ni millor ni pitjor, valenta i amb veu pròpia. Una literatura que busca el seu lector, que cal conéixer per jutjar i jutjar per conéixer en profunditat.
