Ja he dit en més d’una ocasió que hi ha expressions que a una li marquen la vida i la pell a foc i ferro. “Fer la plaça” està entre les meues preferides. Ma mare s’alçava ben matí tots els dissabtes i anava a “fer la plaça”. Ella ho deia així; i a mi, llavors em feia una mica de pudor perquè em sonava un poc a allò de “fer el carrer”. I deia jo “veges tu on va aquesta dona tan matí, i a fer què…”. Ara busque l’expressió ací i allà en un intent desesperat de veure normativitzat i normalitzat el meu imaginari infantil i veig que no la recull cap de les meues fonts de consulta tal com la deia ella. “Anar a plaça” és el que més se li aproxima. I ja em va bé per a recordar-la en aquest estiu d’enyors que travesse: en unes setmanes farà tres anys que ma mare ja no va a plaça, perquè fa aquelles vacances sense retorn…
En la meua ment adolescent anar a plaça era cosa de dones majors, de jubilats i de pobres. Sí: de pobres. Em feia sentir pobresa el fet que ma mare ens comprara roba i sabates de la plaça mentre les meues amigues lluïen roba de les marques de moda: Adidas, Le coqsportif, Benetton o Levis eren algunes de les que més ens molaven en aquells anys. La veritat és que no devien ser temps fàcils per a una família com la meua; i tot i això, la mare anava a plaça amb alegria, malgrat la vergonya que a mi em feia portar roba “del muntó”, perquè per a ella era una manera de fer vida social, d’eixir de casa i de la rutina. A l’àvia Roser, en canvi, li feia un goig quasi infantil rebre alguna d’aquelles “batetes de mig dol”, negres amb un discretíssim estampat de floretes, que de tant en tant li comprava ma mare del mercadet de Castalla. No devien costar més de cinc-centes pessetes…. L’àvia, però, havia viscut una guerra i sobreviscut a una postguerra amb el marit a la presó i tres fills per apujar ella sola, i desprès d’això qualsevol cosa li semblava un luxe i un regal. I havia vestit de negre rigorós des que es quedà viuda als cinquanta anys fins que la nora trobà el filó dels muntons de la plaça per vestir-la amb dignitat i economia. Tanmateix jo tenia 15 anys i volia menjar-me el món, a ser possible vestida amb glamur. No va poder ser. Així, l’estretor econòmica em va obligar a desenvolupar més l’elegància intangible de la intel·ligència que la bellesa pagana del cos. I així em va!
Ara sóc jo la viuda que apuja sola els fills. Dona de poble, més discreta i més conservadora del que pot semblar, vaig portar sis mesos de dol. Els justos per a adonar-me que el negre i la tradició em grisejaven la pell i l’ànima i m’enfosquien la mirada. Fora dol! Tot i això es veu que porte les tradicions a l’ADN: ara sóc jo qui va a plaça tots els dissabtes ben matí. L’altre dia fins i tot vaig comprar roba interior per als meus fills, i la dona de la parada em va recomanar que em comprara “unas bragas con toallita”. Xica, calla! Com ho dic! Atònita, vaig mirar la peça que m’oferia: unes bragues enormes (per cert, ma mare en deia pantalons) de cotó beix amb l’entrecuix de ris. Incrèdula, vaig mirar al meu voltant i, de sobte, tot un món de faixes va començar a rodar davant meu com uns cavallets de fira i vaig notar que em marejava un poc, que la grisor dels mesos de dol se’m deu haver quedat enganxada a la pell com una pàtina de ronya. Davant la meua mirada angoixada la dona va tornar les bragues al muntó mentre m’interrogava: “Le gustan de chica joven?”. De mal en pitjor…
Abraçada al meu sarnatxo ple amb la fruita per als meus fills vaig tornar a casa que no veia el carrer. M’hauria agradat poder telefonar a ma mare per dir-li “mama he envellit mil anys en un curs, i ja passe totalment desapercebuda a la plaça. Hi estic integrada. Sóc una d’aquelles dones majors…” Ella, però, ja no hi és, ni l’àvia Roser, ni Ismael. Se m’ompli de morts el cabàs de fer la plaça i veig que en el toll de l’enyor no faig peu.
