Aquell missatge de Whatsapp li féu entendre que ja no hi havia marxa enrere, que l’ocasió se li havia esmunyit com arena entre els dits, que el temps dels somnis s’havia acabat de colp, que tota aquella disbauxa d’apunts, dubtes i llibres esparsos pertot arreu havia arribat a la fi. Només el record acurat i precís d’aquells dies li podria infondre el coratge per a fer l’últim moviment amb la dignitat necessària. Havia plogut. L’insomni l’ajudava a repassar mentalment les possibles errades de l’examen, una rere l’altra, com si necessitara sentir dolor físic per cadascuna, com si cada marge desquadrat, cada línia massa torta, cada esborrall i cada data inexacta lai feren sentir una fiblada punyent al pit i una altra encara més grossa a l’ànima. El senzill decórrer de la nit en blanc era la penitència perfecta, feixuga i angoixosa com cap altra, i guarnida d’una vergonya visceral motivada per aquella desfeta, tenebrosa i silent, tan aclaparadora que fins i tot la pluja se’n va esvair en tancar l’aplicació del telèfon mòbil.
L’últim mes havia estat unes muntanyes russes d’esforços immensos que no acabaven de clarificar el seu futur. Era trist acceptar aquella buidor, erma i desoladora, del professor interí, i desemparat de drets, que treballa en l’Ensenyament Secundari des del 2009 i ja ha superat amb escreix el mig camí de la nostra vida. També és cert que hi havia casos pitjors. Sempre n’hi ha. Almenys, Amat no havia renunciat a mig sou durant tot un any per acarar aquella maleïda prova sense trellat ni s’havia gastat un cèntim en classes particulars. Un consol que no li servia de res i que no satisfeia la pruïja, insistent i perseverant, que li sacsejava el cervell i no el deixava dormir. No havia fet despeses extraordinàries, no, però sí que havia anat de bòlit tot l’any perquè li donara temps d’aplegar uns dies per a estudiar lluny de casa, de la família i dels sorolls de la ciutat. Una situació d’emergència professional, i també personal, que no havia donat els resultats previstos. Calia recordar totes les assignatures de cinc anys de llicenciatura en un parell de setmanes i actualitzar la programació d’un curs de 3r de l’ESO en poc més de 48 hores. Un projecte colossal gairebé condemnat al fracàs, però que calia dur a terme. A més a més, ell ja tenia una certa edat i només la por a una nova crisi que trontollara els fonaments de l’economia europea el va convèncer d’escometre una gesta semblant quan el tren de la vida ja l’havia carregat de responsabilitats.
Amat creia, com Rousseau, que l’home és bo per naturalesa, com Dant, que l’amor mou el cel i les estreles i, com Llull, que la primera intenció sempre ha d’anar davant de la segona. Una suma de principis que li feia veure col·legues amables i comprensius, presoners de les directrius de Conselleria, on altres veien flegmàtics funcionaris de carrera més preocupats per aplicar el rigor de la més estricta burocràcia amb indolència i desídia, que per qualsevol altra circumstància aliena. Amat era un amador, amorós i amatent i potser aquesta tríada de característiques tan intrínsecament seua podia esdevenir una virtut, però també el pitjor defecte possible, per això necessitava deixar-se acomboiar per la malícia d’un company de referents més difusos i menys bucòlics que estava patint una situació semblant.
Capbussats en el caos habitual de conceptes i paperassa, però sota la projecció de l’espasa de Dàmocles i els dubtes de Hamlet sempre en el pensament, tots dos, Amic i Amat, quedaren per a estudiar diversos dies de sol a sol i més enllà. Ho feren amb un ímpetu desconegut i una empenta suïcida, com si els hi anara la vida, assedegats de qualsevol text complementari que els servira per a exemplificar el temari una mica més, això sí; ja en temps de descompte. Una cursa on cada lectura era d’una importància cabdal, on cada detall assolia un matís desconegut que en molts casos va meréixer un reguitzell de correus als professors de la facultat. Una lluita contra el vent, una fúria de titans, on el decórrer del temps era l’enemic més temut, però no pas l’únic. Lluny de casa, a 350 quilòmetres, separats de la família i aïllats de tots els problemes quotidians que, no obstant això, no deixaven de turmentar-los nit i dia.
Amic, sempre lluny dels seus, estava més avesat a aquella mena d’isolament recalcitrant i, potser per això, era més conscient que Amat de la gratuïtat d’aquell esprint de dades, dates i matèries. A banda de tindre una pell més dura, un escepticisme l’arrecerava contra tota expectativa d’exacerbat optimisme; però no deixava d’apreciar en aquella prova un tren que no podia deixar escapar. I ara se sentia palplantat a l’andana com un passatger que, mentre n’albirava l’arribada, no cessa de comprovar que no s’haja deixat res en l’equipatge: dades històriques, enfilall de monarquies i convulsions polítiques, una humiliant però ineludible Decadència, una represa estroncada per una dictadura… Potser aquell inventari tant a l’albir dels demiürgs polítics fora el que induïa Amic a desconfiar ara dels maquinistes d’aquell tren. El promocionaven com un servici que aixoplugaria el futur laboral de tres-centes ànimes amb vagons que desplegaven totes les comoditats possibles sense sotracs, perquè circulaven sobre unes vies de sòlid acer inoxidable. Tanmateix, la publicitat pecava de ser tan idíl·lica que de tant en tant traspuava un tuf d’enginy electoralista. ¿Que aquell motor d’alta velocitat no seria un farol per aparençar una pruïja per la cultura i l’educació públiques que sols resultaria ser fum? Però, qui sap? Invertí unes energies com si la jugada fora segura, no fora que després li recara haver-hi desconfiat. Per tant, acabà afrontant aquell llarg degotís d’hores de sobredosi intel·lectual que a tots els aspirants els menava irremissiblement cap al passadís de l’ansietat. Se sobreposà fins i tot a la ferma convicció sobre la niciesa del sistema, especialment en la d’una programació didàctica que verament no pot taxar en punts la vàlua professional com si foren arroves; la destresa docent les cisellaven els anys, i amb traç gros i esquerp al principi abans de dominar l’art de la pinzellada fina. No obstant això, Amic es resignà a acceptar aquell peatge perquè representava el passatge rumb a una destinació que no deixava de delerar. Estava determinat a trescar aquell sender nocturn tan escabrós adoptant el paper d’un Sanxo Pança pendent de no perdre el senderi junt amb el seu don Quixot. Cadascun constituïen la crossa que necessitaven per esquivar tots els esculls quan el pas ja adoptava forma ranquejant.
Unes setmanes més tard, Amic i Amat quedaren per parlar de tot plegat. Amic havia anat a la cita amb l’orgull ferit i, només per això, sentia una necessitat incontenible de començar a preparar-se per a les properes oposicions immediatament, sense temps per a l’autocomplaença i amb energies renovades. En canvi, Amat no ho tenia tan clar. Era d’allò més curiós copsar com havien canviat els papers en només uns dies, havien fet un gir de 180 graus motivat en un cas per l’orgull i en l’altre per l’amor.
Tots dos havien quedat al mateix poble que els havia servit de refugi durant la preparació de l’examen. Un indret d’allò més pintoresc on l’únic soroll que sentien era el cant dels ocells a trenc d’alba. La cafeteria Candy havia estat l’únic punt de recàrrega energètica durant tots aquells dies. Amb semblant seriós, s’assegueren davant d’una tassa de xocolata i una ració de bunyols.
—Aleshores, quan quedem? He trobat un temari nou que sembla filar més prim… Te’l passaré en Word, per si hi vols afegir alguna cosa. Què me’n dius? —li preguntà Amic mesurant el terreny, abans d’entrar en matèria.
—Amic, m’agrada aquest esperit que tens tan immutable a la desfeta, però abans de començar a escalfar motors, caldria fer-nos alguna pregunta sobre el context.
—El context? Vols començar per les propietats textuals? No m’acaba de fer el pes, però si tan t’agraden, cap problema! —exclamà Amic fent-se el babau.
—Bon intent, però no! Vull dir que abans de res, caldria que esbrinàrem si realment aquest esforç paga la pena.
—Com? Com és possible que em digues això després del que hem passat junts?
—És possible perquè he arribat a la conclusió que els meus drets laborals han estat vulnerats i menystinguts. Els funcionaris interins, com qualsevol treballador, també tenim drets.
—No acabe d’entendre.
—La meua dona és empresària i, fa uns mesos, va haver de fer fixes diverses treballadores que duien més tres anys enllaçant contractes temporals, per imposició directa de la Seguretat Social… Jo estic en actiu dels del 2009 i l’única opció que m’ofereixen per a desempallegar-me de la interinitat és l’oposició. Em fa l’efecte que la Conselleria s’ha pensat que els anys treballats pel personal interí no generen els mateixos drets que en la resta de treballadors i s’equivoca de cap a cap.
—N’estàs segur? Pensa que podries estar prenent una decisió equivocada.
—Jo no entenc de lleis, però si m’he de creure l’article 14 de la Constitució, crec que el govern de la Generalitat ens hauria d’oferir a tots aquells interins que hem pencat de fa més de tres anys la possibilitat de consolidar la plaça d’una altra manera. Crec que ja comença a haver-hi jurisprudència, estatal i europea, a favor d’aquesta opció.
—Però per què dius això? Que tens por a la competitivitat?
—Amic! Quants anys fa que no convocaven oposicions?
—De Secundària, deu.
—I quina se suposa que ha de ser la predisposició del funcionari interí després d’aquest temps? Tu estàs igual. No tens família i pots acarar l’esforç extraordinari que suposa una oposició sense cap problema, però el temps no passa debades.
—No em digues que estàs perdent facultats!
—Amic! Òbviament, no estic com estava fa deu anys! El que vull dir és que ara tinc una sèrie de responsabilitats que em demanen una dedicació que no puc ometre: tinc una mare anciana, una filla adolescent i una dona amb dos negocis, i totes tres em demanen temps. Què se suposa que he de fer? De veritat creus que estem en igualtat de condicions? No puc buidar la meua vida perquè la Conselleria ha decidit fer una convocatòria massiva de places. A més de treballar, els funcionaris interins també vivim.
—Però és el sistema que hi ha.
—Justament per aquest motiu no m’hi tornaré a presentar fins que la convocatòria de Conselleria tinga fonaments més empàtics.
—Com?
—Deixarem de banda el discurs sobre la idea que la llei ha de transmetre amor, perquè em titllaries de somiatruites, però sí et diré que enguany he aprofitat tot els buits que em deixava el treball per a estudiar; absolutament tots, sense adonar-me que mentre feia això la meua dona s’anava carregant de responsabilitats perquè li tocava fer la seua part i també la meua. Aquesta situació ha durat tot un any d’estrés terrible i no ha donat resultats. Durant aquest temps m’he perdut moltes coses. Ha estat un any gairebé sense eixir de casa, un any sense relacions socials i ara, per exigències laborals se suposa que he de repetir-lo una altra vegada sine die fins que aprove les opos? I si el meu matrimoni no suporta tanta pressió? A qui li demane responsabilitats?
—Amat! Crec que estàs exagerant! Tampoc és tan greu fer una actualització de dades.
—Amic! Per què dius coses que no acabes de creure’t? És greu! Sí! Molt greu. A més a més, també caldria preguntar-se quin és el motiu, quina serà la diferència efectiva i real, entre «funcionari interí» i «funcionari de carrera». Me la sabries dir? Cobrarem més?
—Des d’un punt de vista efectiu roman tot igual. L’únic avantatge es veuria si vinguera una crisi econòmica forta. Els funcionaris de carrera no perdrien el lloc de treball.
—En altres paraules, la millora que implica aquestes opos és merament nominal. Passar del grup dels funcionaris «sense drets», i que fan faltes d’ortografia, al grup de funcionaris «del puntet», que no s’equivoquen mai. Només això?
—Doncs, crec que sí, però no t’afones. Tu pots fer-ho!
—Uf!.. Amic! No m’estàs entenent! No vull ser partícip d’un sistema malaltís i injust, insolidari i tendenciós que ignora l’esforç dels professors interins per a compatibilitzar les classes amb la preparació d’una prova tan extraordinàriament difícil. Els funcionaris que hem treballat més de tres anys som necessaris, perquè som els que fem el treball. A més a més, som la majoria. Malauradament, som una majoria silenciosa. No fem soroll i els nostres drets no han estat tinguts en consideració.
—Podries perdre el lloc de treball. Ho saps, no?
—Espere no haver de recórrer als tribunals per haver-me quedat sense treball, després d’estar en actiu des del 2009. Tot i això, una sentència que obligara la Conselleria a consolidar la plaça d’algun funcionari que estiga en la meua situació no aniria malament. Crearia jurisprudència i seria cabdal perquè la resta de companys es mobilitzaren. No em fa por quedar-me sense treball. De veres. En trauria profit. Crec que aquesta vegada Don Quixot lluitarà contra els molins en solitari. Ho sent. Jo em plante.
—Amat, entenc la contradicció perquè presentar-se a les següents oposicions suposa cedir a aquest sistema tan barroer més semblant a una tómbola humiliant per a docents molt colrats en l’experiència que a un judici equànime per garbellar els millors talents… Fins i tot, darrere pot haver-hi foscos interessos per decidir d’antuvi qui hi entrarà… Però això és com no anar a votar perquè no ha eixit el govern que esperaves. Tenim poc radi d’acció, però aquest poc, l’hem d’exercir!!
—I quin radi d’acció tinc? Esmerçar un altre any matant-me a estudiar mentre deixe que la vida familiar i personal agonitze en la cuneta? ¿Deixar-ho tot en mans d’un tribunal sanguinari perquè torne a jugar a la ruleta russa amb les nostres vides i a sobre esfondren la reputació de la comunitat de filòlegs que estimem la nostra llengua?
—No, aquesta vegada, no, Amat. No renuncies a res aquesta vegada. He sigut partícip de les teues suors per encabir en un crani tota la historiografia literària i gramàtica que s’ha vessat d’ençà que la llengua emeté els primers balbucejos. Tant pel teu cervell com pel meu decorren rius de tinta de més de mil anys de cultura. Poc més podríem introduir-hi. I em cague en l’excusa fàcil de les errades ortogràfiques. Tant tu com jo sabem que sempre hem sigut molt acurats i que el cos d’interins caigut ha sigut el principal vector corrector de les proves oficials de la llengua.
—Llavors?
—Repassarem junts de tant en tant i fins i tot intentarem fer millores sense que això comporte sacrificis personals. I, mentrestant…
—Mentrestant?
—Recuperarem l’esperit col·lectiu perquè els nostres crits de denúncia se senten fins que els sagnen les orelles als de Conselleria. Disposem de sindicats que ja comencen a arreplegar les nostres veus i les estan ajuntant amb els altaveus institucionals de què disposen. Molts professors han presentat en massa recursos d’alçada. Grups de WhatsApp que comencen a conjuminar forces com si foren guerrilles nascudes directament de la ràbia del poble. Escriurem articles als periòdics. I potser aquesta massacre social serà la llavor perquè florisquen unes millors condicions per a generacions successives d’amadors actius de la llengua.
—No sé, no sé—dubità una miqueta insegur Amat. —I si començàrem redactant junts un relat per a publicar en El conte del diumenge?
—Vinga! Que almenys siga la nostra, l’última paraula!
Antoni Rovira i Llorenç Garcia
