ALACANT. Fa 80 anys, durant els últims dies de març del 1939, la II República Espanyola agonitzava en dos ports, el d’Alacant i el d’Orà. Sobre els molls de l’antiga lucentum s’amuntegaven almenys 15.000 persones, quasi tots homes, ansiosos d’eixir de l’últim territori que restava sota el manament de la república.
El govern encapçalat per Juan Negrín, que s’havia exiliat des de l’aeròdrom del Fondó, prop de Mònover (el Vinalopó Mitjà), havia contractat vaixells de càrrega anglesos i francesos, però l’armada dels revoltats aguaitava i quasi cap capità estava disposat a jugar-se-la per aquelles persones que tractaven de fugir.
Sobre les 23.00 hores del 28 de març va salpar el vaixell Stanbrook, un carboner anglés capitanejat per Archibald Dickson, qui va permetre embarcar 2.638 passatgers, molts més dels que podia transportar sense risc l’embarcació britànica, de 70 metres de llarg per 10 d’ample. Minuts després de la mitjanit va eixir l’últim vaixell des d’Alacant, el Maritime, que només es va emportar una trentena d’autoritats republicanes. Cap altre vaixell d’auxili va entrar després a aquell port que ja es trobava envoltat pels soldats italians de Mussolini i falangistes.
Els qui es van quedar a la drassana del port d’Alacant temien la venjança dels vencedors. Des del matí en què va començar a carregar-se l’Stanbrook sabien que s’havia entregat Madrid, la guerra estava definitivament perduda i el pas de les hores va anar accentuant el drama en aquell tros de terra que s’havia convertit en una ratera. Desenes es van llevar la vida desesperats i milers van esperar vaixells miraculosos “asseguts enfront de la paret horitzontal del mar”, com va descriure aquell horitzó Max Aub en el seu llibre Campo de los Almendros.
“Què pensen, aquesta nit, els refugiats al port d’Alacant, últim residu –no baluard– de la República Espanyola, últim extrem de la Gran Guerra Civil que ha enfrontat una vegada més mitja Espanya contra l’altra mitja?”, es va preguntar Aub en la seua obra sobre les últimes hores lliures d’aquells vençuts.
El títol d’eixa novel·la, publicada el 1968, amb la qual tanca la saga El laberint màgic, fa al·lusió als ametlers del terreny pròxim a la ciutat on els franquistes van confinar els republicans atrapats al port una vegada va ser “captiu i desarmat l’exèrcit roig”. Reclosos al camp provisional dels ametlers, als republicans els esperaven presons, camps de concentració i, en bastants casos, judicis sumaris i afusellaments. Els homes tancats a Alacant no havien d’imaginar que milers dels afortunats que van prendre els últims vaixells al sud tindrien una destinació similar.
Un negoci amb les vides humanes
Quan en la vesprada del 29 de març l’Stanbrook va arribar a Orà, el port més pròxim d’Algèria –que es va integrar a França des del 1830–, els exiliats no van trobar un refugi amistós. El vaixell de càrrega African Trader, que havia partit dues setmanes abans d’Alacant amb un miler de republicans, estava fondejat amb els seus ocupants a bord, igual que el Lezardrieux, procedent de València, i el Campillo, de Cartagena. Sobre els molls, voltats per filats amb vigilància militar, les autoritats colonials havien instal·lat en botigues altres centenars de fugits de la Guerra Civil arribats des del febrer, molts en vaixells xicotets noliejats en ports pesquers com Torrevella, Dénia i Santa Pola. I a la ciutat i les seues proximitats, altres milers esperaven destinació en centres d’internament improvisats, com a centenars de dones i xiquets portats a la vella presó d’Orà.
Aquells pàries eren un problema per al govern francés, que ja havia reconegut Franco com a legítim cap d’Estat. França, aleshores, també havia reclòs en la metròpoli el quasi mig milió d’exiliats que van travessar els Pirineus després de la caiguda de Barcelona el 26 de gener. Molts dels entre 12.000 i 20.000 últims exiliats a Algèria van saber immediatament que no eren benvinguts per la república lliure, igualitària i fraterna, que durant prop de quatre anys mantindria presos milers d’homes en camps de concentració o en els cruels camps de treball.
“Milers de persones, eixint en una desbandada horrible, atemorits, morts de fred, de fam, no sabien on anaven, i quan arriben on creien que anava a ser la salvació, es troben en camps i centres d’internament”, resumeix Eliane Ortega Bernabeu, incansable activista per la recuperació de la memòria de l’exili republicà al nord d’Àfrica, neta d’un cenetista exiliat al Ronwyn, un altre dels vaixells de càrrega de l’evacuació organitzada pels socialistes alacantins. Desviat a Tenes, a l’est d’Orà, del Ronwyn van desembarcar 700 republicans que van acabar en centres d’internament en aquell episodi funest del març i l’abril del 1939 que Ortega descriu com “la improvisació fatal d’Algèria”.
Assegura a EFE que es van usar els vaixells “com a presó” fins que es van anar habilitant els camps d’internament i concentració. “Arriben tots en condicions molt dolentes, de polls, de sarna, de febre, de tuberculosi, i això també és un factor de mortalitat”, relata Eliane Ortega Bernabeu.
L’activista no és formalment historiadora, però ha recollit centenars d’històries. “La veritat et la conta la gent que va patir això, no els arxius; els arxius són paper i negre”, diu rotunda aquesta filla de l’Orà espanyol. El coneixement acumulat li permet qüestionar el que considera “mites creats per a donar un vernís honorable i heroic a l’evacuació naval in extremis“.
El cas de l’Stanbrook és especial perquè, segons els testimonis, el seu capità fins i tot va renunciar a caixes de valuós safrà per a fer lloc a més fugits, però va haver-hi qui es va lucrar en aquell èxode. “Es cobrava el passatge. Al meu avi li van cobrar el vaixell, era un negoci. Van agafar vaixells antics, que estaven mig abandonats, i els van reciclar. Van crear una flota de vaixells anglesos per a fer tràfic de mercaderies i tràfic de mercaderia humana”, sosté. “Igual que estan fent ara amb les pasteres; un negoci amb les vides humanes”, agrega.
Mentre els vaixells van romandre als ports amb els fugits a bord, en unes condicions sanitàries i d’alimentació penoses, alguns membres de la nombrosa comunitat espanyola d’Orà, els “exiliats econòmics” de finals del segle XIX i principis del XX van suplir l’abandó al qual sotmetien als exiliats espanyols els administradors colonials francesos. En els primers dies després de la seua arribada a port, desenes de barques d’espanyols i organitzacions d’Orà, com ara partits d’esquerra i sindicats, es van acostar a l’Stanbrook per a aprovisionar-ho amb menjar. Amb el pas dels dies, una vegada es va establir un proveïment oficial mínim, els paràsits i la impossibilitat de la higiene més bàsica es van convertir en el malson dels exiliats. Gradualment, quan la pressió política i l’absència d’alternatives van convéncer les autoritats que havien d’assumir aquella marea humana, dones i xiquets, primer, i, posteriorment, homes van ser baixats a terra. Els últims a posar-hi peu a terra ho van fer l’1 de maig, 34 dies després d’embarcar, després de declarar-se un brot de tifus i una vegada que el govern de Negrín en l’exili va pagar les despeses ocasionades.
Una maleta plena de llibres
No és la llibertat el que comença per als exiliats republicans aquesta primavera del 1939, excepte per als qui tenien passaport amb el visat que els va permetre viatjar a Mèxic, la destinació somiada de la majoria. El que s’obri davant ells, particularment els homes que arrossegaven quasi tres anys de guerra i privacions, són centres d’internament i camps de concentració i treball, que representen en la memòria de l’exili una ferida poc tractada, una cicatriu coberta per l’arena del temps.
Eliane Ortega assegura que s’han comptabilitzat a Algèria uns 70 espais de reclusió, en les seues diferents categories. Si se sumen els d’altres països del Magrib als quals també van arribar republicans espanyols, la xifra aconsegueix els 110. El més gran dels camps algerians és al que va estar el seu iaio, Camp Morand, a uns 150 quilòmetres al sud d’Alger, on van viure i van treballar confinats 5.000 espanyols sense les condicions més bàsiques per a suportar les temperatures extremes pròpies del clima desèrtic, amb 50 graus diürns i fins a 10 sota zero durant les nits a l’hivern, amb escassetat de menjar i aigua, vigilats i castigats com a enemics.
Així també van ser tractats els protagonistes d’un capítol particular de l’exili: els marins de la flota republicana fugida de Cartagena el 5 de març que van arribar a Tunísia, protectorat francés, i van refusar després tornar a l’Estat. Els huit destructors; tres creuers i un submarí, i els 3.500 marins que van confiar en la promesa de Franco van retornar el 30 de març, però l’almirall republicà Miguel Buiza i uns 1.500 homes lleials a la República van optar per quedar-se. Estava entre ells el radiotelegrafista Alfonso Vázquez. La seua filla, Alicia, conta a EFE que el seu pare es va quedar perquè “no es fiava” i tenia l’esperança d’arribar a Mèxic.
“A aquells que van tornar, després ho vam saber, els van ficar en camps de concentració a Espanya i a alguns els van afusellar”. Alfonso va ser internat en el camp tunisià de Meheri-Zebbeus juntament amb Paco Díaz, que va ser el seu “amic de l’ànima” i que va escriure unes memòries sobre la fugida de tots dos del camp. Van escapar al segon intent. “La primera vegada ixen del camp amb dues maletes, una amb roba i una altra plena de llibres. Fan una evasió d’un camp de concentració amb una maleta plena de llibres! M’al·lucina”, explica Alicia, que, a partir d’aquest detall, subratlla: “Per a mi la República és sinònim de cultura, d’afany de superació; aquest és el costat que jo vaig conéixer”.
Els dos escapolits arriben a Orà, on s’instal·len per a buscar-se la vida entre la comunitat espanyola, però a Vázquez li arrossega aleshores l’ona que va aguditzar les penúries dels exiliats espanyols als departaments francesos d’Algèria: al juny de l1940 l’Alemanya d’Hitler pren el control de França.
Amb l’expansió del nazisme a les colònies, els republicans reclosos als camps es converteixen en enemics potencials, s’accelera la seua segregació per afiliació política i els considerats una major amenaça són internats en camps de treball penitenciaris al Sàhara. Alfonso va ser detingut de nou i destinat al de Colom-Béchar, un dels instal·lats en la línia del ferrocarril transaharià, anomenat també Mediterrani-Níger, un projecte quimèric en què els francesos ja havien emprat presoners enemics en la Primera Guerra Mundial i que reprén el règim titella de Vichy amb l’explotació de mà d’obra captiva. Eliane Ortega sosté que “hi havia oficials hitlerians als camps”, però “molt dissimulats i molt pocs”.
Un altre camp de càstig algerià destacat per la seua crueltat va ser el d’Hadjerat M’Guil, on van ser enviats alguns dels espanyols més bel·ligerants amb la disciplina d’altres camps, diversos dels quals van morir torturats. Mesos després de la conquesta del nord d’Àfrica per les tropes aliades a finals del 1942, el cap d’aquell camp, el tinent Santucci, i tres dels seus oficials van ser jutjats i condemnats a mort. “Ningú eixirà viu d’ací”, deia Santucci als nouvinguts.
També va patir l’aridesa algeriana el gran cronista de la fugida final d’Alacant Max Aub. L’escriptor valencià, que havia estat reclòs la major part de la seua estada a França des del seu exili al gener del 1939, va ser traslladat al novembre del 1941 juntament amb altres republicans fins al camp de Djelfa, a uns 300 quilòmetres al sud d’Alger, d’on va ser alliberat després de mig any d’humiliació i privacions. El 1944, acabat d’instal·lar en el seu definitiu exili mexicà, Aub va publicar Diario de Djelfa, un agre poemari en el qual, entre amargues evocacions per la pèrdua, descriu el suplici.
Captius al desert, llibertadors de París
El malson dels camps algerians va acabar amb l’operació Torch, el desembarcament de les tropes dels Estats Units i britàniques al nord d’Àfrica iniciat al novembre del 1942. La gran majoria dels republicans presos van optar a integrar-se en la vida civil, principalment a Orà, on a alguns els esperaven les seues famílies i molts altres, una vegada es van fer amb els mitjans per a guanyar-se la vida encara que fora de forma precària, van aconseguir que s’uniren a ells esposes i fills que havien quedat a l’Estat.
A Orà van passar la seua infància Eliane i Alicia, i ambdues la recorden com una època feliç, envoltades d’adults que enyoraven la seua terra i que mantenien l’esperança que la Guerra Mundial acabara no solament amb la derrota de Hitler, sinó també amb la de Franco.
Aquell era també l’anhel dels militars exiliats que van decidir tornar a batallar contra el feixisme enrolats en l’exèrcit de la França Lliure. 160 espanyols van formar la Novena Companyia de la Segona Divisió Blindada, coneguda pel cognom del seu general, Philippe Leclerc. En la divisió va haver-hi mig miler d’espanyols, allistats després de l’alliberament del Magrib o integrats prèviament en Legió Estrangera com a alternativa als camps. Diversos d’aquests van formar després la companyia La Nueva, que es va fer cèlebre per l’alliberament de París la nit del 24 d’agost del 1944. El Madrid, El Guadalajara, El Belchite i el El Quixot formaven part de la columna que va arribar a l’Ajuntament de París i va declarar la ciutat alliberada.
La unitat estava encapçalada pel valencià Amado Granell, excomandant de la 49a Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular Republicà, passatger número 2.073 de l’Stanbrook i antic pres als camps algerians. Quan va acabar la peripècia heroica de la Nueve, que va culminar amb la presa a l’agost del 1945 del Niu de l’Àguila, el simbòlic xalet alpí de Hitler, la Guerra Mundial tocava a la seua fi.
