S’ha fet la petició de recordar les dones preses del franquisme a l’antiga presó situada –hui és un col·legi públic– al Passeig de Petxina de València. La iniciativa, justa i necessària, ha partit de dones que hi van estar tancades per la dictadura. No hi insistiré; ara vull mostrar una altra vessant d’aquella repressió, que té prou a veure amb la condició de gènere, existent en una societat en què el masclisme era absolut.
Doncs bé, el primer cas és el de la darrera execució de la pena capital –crec que a Espanya, i que tingué lloc al patí de la presó– és un cas del qual s’ha parlar alguna vegada: l’enverinament del marit per la seua dona allà pels cinquanta; una situació que si haguera existit el divorci no s’hauria produït. Com es veu, es tracta de la típica situació d’un matrimoni desafortunat i sense eixida. El seu advocat, Carlos Lluch, que compartia despatx amb l’amic Garcia Esteve, va quedar traumatitzat de l’execució, la qual presencià, i que ens recordà com hagueren de portar a la força l’esmentada assassina que es resistia.
En la meua activitat professional, en poques ocasions vaig tindre relació amb la Presó de Dones. Cal dir que una part important de les recluses procedien de fets relacionats amb la situació de la dona, com ara adulteri, abandonament de família, prostitució… Vos contaré un cas en el qual vaig intervindre: la reclusa era una dona de la Safor, casada amb un fill, obligada per l’home a exercir la prostitució al Barri Xinés de València i que tindria un poc més de quaranta anys. El cas és que tenia un client de feia temps. Es tractava d’un llaurador major i fadrí que la va estimar i ella se n’anà a viure amb ell. El marit la denuncià per adulteri i abandonament de la llar. Jo tenia poc més de trenta anys i, animat per una companya de despatx, Carme Pertejo, em vaig plantar a la casa el marit, on tinguérem una conversa tensa i, fins i tot, en un moment vaig pensar que m’anava a atacar. Dies després, vaig anar a la presó, ja no hi era. La funcionària em donà informació: el marit havia anat i la “perdonava”; el jutge la posà en llibertat. Abans, però, de la meua visita, l’home major, el que l’estimava, també havia volgut visitar-la, i en ser informat, es va llançar de cap contra els barrots i es va obrir el cap.
Doncs, tornant al principi, com podeu veure, darrera d’eixos murs hi ha moltes històries, totes de dones víctimes del franquisme; unes polítiques i altres “socials”.
