Diumenge passat va entrar l’aigua al terme i a través dels diversos rolls els horts s’anaren convertint en enormes espills on corrien els núvols. Diligents, els regadors posaven parades, obrien i tancaven portells. L’aigua avançava a bon ritme pels daus, traient dels seus amagatalls centenars, milers d’insectes que les garsetes blanques devoraven prestes.
El regador es mou en silenci, mira i espera, de la seua perícia i previsió depén que l’aigua no sorregue cap sembrat.
L’entrada de l’aigua de la Reial Séquia de Montcada al terme és un gran esdeveniment que la majoria de la població ignora, aliena al seu entorn més pròxim. Una entrada que enceta l’hora d’apaivagar la set dels camps prèviament adobats.
Badava per l’horta i em vaig trobar al camí dels Antigons amb Xampo Pelletes, ara fa de regador. Tota la vida ha treballat com a jornaler al camp i mai no li ha faltat faena. Conserva els cabells, però té els polsos argentats, la pell de la cara colrada pel sol, i ha guanyat amb els anys uns quants quilos. La vida li ha pegat a traïció un d’aquests colps que ningú vol rebre i així i tot ha tret forces per alçar-se i continuar endavant.
Parlem una estona i, quan em dispose a acomiadar-me, em pregunta si me’n recorde quan anàvem a collir junts. I tant que sí, Xampo. Aleshores ell era un jove adolescent que anava en una d’aquelles motos de cros i només pensava a passar-s’ho bé, fumar i anar amb la xicota del Puig que acabava de conéixer i que anys després seria la seua dona. Feia parella de tira amb el meu oncle Ximo. L’oncle el consentia d’allò més. Se li havia posat en el cap que faria d’ell un bon cristià. Ximo era testimoni de Jehovà. A canvi que s’aprenguera un passatge de la Bíblia, l’oncle li feia el cimall d’un arbre. L’oncle sempre era dalt dels arbres com un ximpanzé, agafant les taronges més altes.
Anàvem a destall. Treballàvem fins i tot els diumenges de matí. La temporada en aquell comerç era increïblement llarga. Collíem un gran nombre de varietats de taronges. Les més delicades, que venien més tard, les arreplegàvem a jornal. Aleshores ens posàvem tres en cada tira i sovint havíem d’estar pujats sobre un o dos caixons. Amb Xampo anava Juan el Xato i Ximo, no cal dir-ho, era qui no baixava en cap moment de l’arbre. Amb mi venien Toni el Carboner i Toni Nostresinyor, aquest darrer no feia altra cosa que cantar cançons de Camilo Sesto, Juan Bau o Nino Bravo, posava molt de la seua part però no podia evitar una col·lecció de galls que feia insuportable escoltar-lo. A Nostresinyor, al contrari del que deien a l’església, no li agradava estar en les altures, potser perquè les branques de l’arbre tenien unes punxes com tatxes que acabaven clavant-se on menys t’ho esperaves. Es feia l’orni fins que un dia Toni el Carboner es va cagar en ell i li va posar els punts sobre les is.
Foren dies d’aguantar en les mans la gelor de les rosades blanques, el plugim impertinent mullant-nos el cos i el cap, els horts enfangats per on ens esvaràvem o ens estacàvem. Les llargues hores de tedi, els discursos reiteratius del corredor, l’esquena adolorida, les ganes d’acabar la jornada…
–I tant que me’n recorde, Xampo –li conteste.
–Estem fent-nos vells –em diu per a rematar la conversa–. Este maig passat n’he fet cinquanta.
