VALÈNCIA. Era d’esperar que la sessió de control a les Corts d’aquest dijous reservara un espai, per xicotet que fora, per a la crisi que ha provocat la sentència del procés. Més encara quan Vox i Ciutadans havien presentat sengles preguntes sobre qüestions relacionades amb Catalunya. Allò que va sobtar més va ser la improvisada –i aferrissada– competició entre les dues formacions per a veure qui es mostrava més radical i inflexible en la seua condemna no només de l’independentisme, sinó de qualsevol protesta contra l’actuació de l’estat espanyol en la gestió de la crisi.
De fet, el debat va adquirir un to surrealista quan els líders d’ambdós partits –Toni Cantó i José María Llanos– van tractar d’erigir-se com “els únics que mai han pactat amb els nacionalistes”. Així, Cantó va considerar que Ciutadans era el guanyador, ja que el president de Vox, Santiago Abascal, havia pactat amb el PNB en l’època en què encara membre del PP basc. Però Llanos no es va deixar xafar i va retreure a Cantó que el president de Ciutadans, Albert Rivera, havia militat en les Noves Generacions del PP, la qual cosa volia dir que també havia pactat amb els nacionalistes. Total, que l’escabetxina va ser tal que al final no va quedar cap partit a la cambra que no estiguera tacat per la impuresa d’arribar a pactes amb els nacionalistes del PNB, JxCat o Compromís –que, per descomptat, va entrar en el sac dels empestats–.
El president Puig, que ja es veia vindre per on anirien els tirs, va advertir al principi de la seua intervenció que “qui utilitze políticament aquesta situació estarà fent un greu exercici d’irresponsabilitat del qual haurà de respondre davant del poble valencià”. Però el fet ben cert és que Puig oblidava que tant Vox com Ciutadans van aconseguir els seus resultats electorals davant del poble valencià amb campanyes que tenien la qüestió catalana com a tema central. I que, a més, ens trobem a menys d’un mes de les pròximes eleccions.
Cantó va ser el primer a entrar en matèria. “El principal problema [de l’estat espanyol] es diu nacionalisme”, va afirmar taxatiu. “Va deixar vosté d’entregar el govern al nacionalisme? Li pareix que Catalunya siga un exemple a seguir?”, va preguntar. I quan Puig va contestar que no, la seua resposta va ser acusar-lo de copiar l’Agenda 2000 de Jordi Pujol. És ací quan va dibuixar una realitat valenciana apocalíptica en què Puig tractava de “crear un nou concepte de nació”, “controlar els mitjans de comunicació”, “imposar la llengua regional”, “manipular la història”…
El líder de Ciutadans, que no ha deixat de demanar “el màxim respecte a la sentència, com no pot ser d’una altra manera”, des del passat dilluns, tampoc no va tardar ni dos minuts a titllar els líders independentistes de “colpistes” i “violents”, malgrat que la sentència els eximeix de cap delicte que tinga a veure amb l’ús de la violència i, per tant, de la rebel·lió que es pressuposa en un autèntic cop d’estat.
Per la seua banda, també José María Llanos va insistir a qualificar de “colpistes” els independentistes, almenys amb més coherència, ja que Vox ha mostrat el seu rebuig a la sentència, ja que la considera massa compassiva perquè descarta la rebel·lió. No obstant això, no va tardar molt a mostrar les seues contradiccions, ja que va demanar la il·legalització dels partits independentistes per perseguir “finalitats contràries al marc constitucional”. Tan contràries a la Constitució com l’objectiu de la formació ultradretana d’acabar amb l’estat de les autonomies, voluntat que no deixen de recordar en moltes de les seues intervencions a les Corts.
Més enllà d’açò, tant Cantó com Llanos van coincidir –o, més bé, van batallar– a l’hora de carregar contra el govern per les seues subvencions a entitats que el passat dilluns es van manifestar contra la sentència i “per l’amnistia dels presos polítics”. El de Ciutadans va defensar que no poden rebre diners públics perquè “s’estan manifestant a favor dels colpistes –ups, una altra vegada– i si es diu que a Catalunya hi ha presos polítics, s’està defensant que Espanya no és una democràcia”. El de Vox va aplicar una lògica amb menys matisos però amb les mateixes contradiccions: “Són entitats independentistes i, per tant, amb finalitats contràries al marc legal espanyol i autonòmic valencià”. Veges tu per on, igual que les finalitats de Vox.
El president, per la seua banda, va oferir una resposta ben personalitzada per a cadascun d’ambdós líders. A Cantó el va convidar a representar Ciutadans a Catalunya, “on se sentiria més còmode”, i va qualificar la seua “obsessió” amb ella com a “malaltissa”. A més, va traure a relluir aquella intervenció de principi de legislatura en què va assegurar que “Miguel Hernández no hauria pogut publicar a la Comunitat de Marzà” com a exemple simptomàtic.
En canvi, a Llanos va contestar-li que “hi ha moltes entitats amb les quals no es té per què estar d’acord” perquè que reben una subvenció –entre les quals va situar ACPV o Escola Valenciana, contra les quals protestaven Vox i Ciutadans– i va fer-li un llistat en què es trobaven associacions com Lo Rat Penat o la RACV, que també han rebut diners públics. Així, va indicar-li que “en democràcia caben les diferents opinions”. “També les dels que el 9 d’Octubre em van dir de tot, i no em van dir més perquè estava la policia”, va afegir, en referència als habituals altercats organitzats per l’extrema dreta blavera en el dia del País Valencià. “Potser té algun conegut allí”, va etzibar-li tot seguit.
Més enllà de les intervencions de Puig, l’autèntic odi va aflorar a la cambra quan el conseller d’Educació, Vicent Marzà, hi va intervindre. Davant la pregunta sobre si es comprometia a “no subvencionar entitats que donen suport als presos polítics o parlen d’independència”, va respondre que era “molt greu” defensar que “aquells que no comparteixen la seua ideologia no poden tindre subvenció” i va recordar que totes elles “s’entreguen en concurrència competitiva” i “promouen la diversitat d’opinió ideològica”.
L’ambient en la bancada de la dreta es va anar calfant mentre Marzà evitava condemnar l’independentisme mentre recordava la seua última compareixença. “Totalitari, dictador, estalinista, colpista, demagog. Tot això els he sentit anomenar-me en aquesta cambra. No he vist que vostés condemnen això”, va respondre. “Tot el que fan és assenyalar qui pensa diferent. Pensen que amb 100 anys de presó se soluciona alguna cosa? No tindran presons suficients per a empresonar qui no pensa com vostés”, va concloure.
