El segle XX va ser el segle de les víctimes. Les grans hecatombes mundials, principalment, van propiciar un mostrari horrorós de morts, ferits i martiritzats per causes sovint ignotes o incomprensibles (la vesània, l’ambició, la bogeria, l’avarícia). Les desenes de milers de soldats sacrificats en la guerra de trinxeres en la primera guerra mundial, la població civil represaliada com a dany col·lateral en la segona, Hiroshima, Nagasaki…
I quan ja semblava que s’havia acabat tot, un rosari de guerres i guerretes, de terrorisme, d’estultícia armada en la segona meitat del segle, fins ara mateix. Diuen que al segle XXI, en contrapartida, la mort és més selectiva, però a tot arreu continua havent conflagracions o violències que propicien, per exemple, les onades d’emigrants que fan cap al Mediterrani, aquesta gran fossa comuna.
La víctima del segle XXI ja no és tant massiva, però encara no ha desaparegut. Víctima potser no de la mort, però sí de la misèria, de la pobresa, de la injustícia. A la circumstància espanyola, els polítics acostumen a llançar-se les víctimes al cap: la dreta llança contra l’esquerra les víctimes d’ETA; l’esquerra, al seu torn, llança contra la dreta les víctimes del franquisme (moltes d’elles encara insepultes en cunetes, o desaparegudes). Al ja tristament famós atemptat d’Atocha, en 2004, la pugna partidista per dominar el relat (l’esquerra culpant els islamistes, que efectivament van ser-ne els autors; la dreta intentant fins fa quatre dies “demostrar” que havia sigut ETA…) va provocar que es crearen diferents associacions de familiars dels assassinats o supervivents, reproduint així la dialèctica d’enfrontament entre partits.
Fins i tot ara les víctimes de la violència de gènere són matèria de disputa ideològica: els uns les volen homologar a les del terrorisme; els altres les minimitzen i addueixen que formen part d’una suposada “violència intrafamiliar”…
I per damunt –o al marge- de tot això, l’autèntica víctima –del que siga: de la seua parella, d’un atac terrorista, d’una guerra, de la insuportable situació al país d’on han marxat…– queda un poc com òrfena, desemparada, sense saber a quin déu o marededéu acollir-se.
És per això que m’enerva especialment, en l’actual context polític celtibèric, una formació com Ciudadanos (Ciutadans a Catalunya; Siudadanos al País Valencià). Si hi ha un partit de les víctimes és aquest, però no perquè arreplegue persones en qualsevol de les situacions ja descrites (sexisme, conflictes bèl·lics, migracions…) sinó perquè la ideologia oficial del partit consisteix en un calculat i nauseabund victimisme.
Hi ha un exemplar típic en la dreta espanyola que és el qui enyora ETA, el qui desitjaria que el terrorisme d’arrel basca continuara operatiu per poder munyir-lo políticament. Ciudadanos és la caricatura d’aquesta víctima de pacotilla. Són especialistes a acudir allà on la població els odia (Alsasu, Vic) per fer-se els màrtirs gratuïtament. Que el col·lectiu LGTBI no vol que participes en l’Orgull Gai perquè pactes amb la ultradreta? Doncs allà vas cabàs, al mig de la manifestació. I al dia següent caretes de llàstima, tirites damunt ferides inexistents, colps de pit judicials.
Ser una víctima és molt penós. Fer-se la víctima, sense ser-ho, em provoca un fàstig indeturable, visceral i olímpic. Si crides “M’han violat!”, assegura’t, almenys, que l’agressor no siga un eunuc. Però el ridícul, en política –com en un reality-, ven, i molt. Ara ja esteu advertits.
