Per fi he pogut llegir l’informe de José Maria Ángel sobre l’impacte econòmic encarregat per l’Agència Valenciana de Seguretat. Segons es diu al mateix text, fou adjudicat a la Universitat de València per “l’experiència i solvència” de l’equip que el signa, encapçalat per l’autor d’un altre informe referit a la Vall d’Uixó i seguit pel degà i dos catedràtics de la Facultat d’Economia. El president de la Federació de Penyes Taurines de la Comunitat Valenciana, Vicente Nogueroles, està molt content amb l’informe i diu que és “una bandera que cal enarborar davant els grups animalistes”.
No puc posar un enllaç a l’informe, perquè no està disponible a la xarxa. Jo l’he pogut llegir a través de Pacma, que l’ha hagut de demanar per escrit i esperar pacientment a rebre’l amb la resposta. I, en aquest cas, parlem d’un document que, pel que sembla, ha costat 17.500€ pagats per un centre dependent de Presidència de la Generalitat, amb una bonica pàgina i amb un portal d’eixa transparència de la qual tant ens parlen.
Si no tenen por a les preguntes que pot generar, si no els fa vergonya, no costaria res penjar-lo en lloc de convertir-lo en un més de tots els que tenen a veure amb el linxament de bous al carrer i viuen sota l’aixella dels senyors que els redueixen a un titular par a dir-nos que confirmen els seus postulats. No està gens bé que els diners públics s’utilitzen així.
La primera part de document s’assembla molt a les memòries anuals de bous al carrer i té l’Agència Valenciana de Seguretat com a font. Cal destacar-ne els mapes de municipis on se celebren linxaments que les memòries havien fet desaparèixer a partir del 2011, a més de quatre rànquings dels 25 municipis més linxadors que són molt interessants pels governs municipals que hi són al capdavant. La ciutat de València, per exemple, apareix en el 5é lloc del rànquing del 2016 per dies (70) i en el 15é per nombre de festejos (87), i també apareix al rànquing per dies del 2017 en 22a posició (46).
Les aportacions genuïnes de l’informe provenen d’una enquesta feta per l’equip investigador. La gestió s’encarregà a una empresa privada, que l’envià telemàticament “als 274 municipis de la Comunitat Valenciana que, segons consta als registres de la Direcció General per a l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències, han celebrat festejos taurins durant els anys 2016 i 2017”. Es reberen 55 enquestes complimentades amb dades de 61 municipis, conformant la mostra del 22,6% que se cita repetidament com a referent de les projeccions que es fan.
Per tant, les fonts taurines generen aquestes dades. Ells estimen el nombre d’abonats o, fins i tot, d’assistents als festejos. Fins i tot deixant de banda que són part interessada a fer creure que els seus actes tenen un gran impacte econòmic i mobilitzen molta gent, unes estimacions a ull no poden representar mai una dada acceptable. Així és com s’estableix que cada linxament té una mitjana d’assistència de, ni més ni menys, 2.014 persones, o que hi havia 95.619 persones abonades al 2017, sense deixar d’insistir que els abonaments van per “cases” i no per persones. Tampoc podem permetre que, amb la metodologia de “la casa”, vulguen computar famílies senceres com a taurines, silenciant així les contràries que integren eixes cases o famílies.
Òbviament, la part que ens ha d’interessar més, pel títol i la suposada utilitat del document, és l’econòmica. Com a elements positius, destaquen algunes dades i, encara més, la metodologia emprada per a obtindre-les. Per exemple, per a l’estimació del cost en animals linxats i matats, fan servir uns fixos que diuen haver calculat amb la combinació de dades facilitades per l’Agència de Seguretat i les enquestes. Entre aquests fixos destaquen els 4.100€ per a un festeig de bous salvatges, els 600 dels d’embolats, els 800 dels bous en corda o els 22.000 dels concursos de retallades. La resta es mouen entre els 700 i els 750€.
És una metodologia per estimació que s’assembla molt a les utilitzades per a calcular la despesa pública en tortura taurina a les places, i que donà lloc a la famosa xifra dels 600 milions d’euros anuals. Precisament, els taurins sempre han rebutjat aquesta metodologia perquè, segons ells, no pot reflectir la variabilitat de preus per categoria de la ramaderia, categoria de la plaça de tortures, categoria del festeig taurí, característiques dels individus, variables com els transports, les èpoques de l’any, les necessitats de vendre, etc.
Altres dades molt importants són les que anomenen “taxa d’abonament” (percentatge de població entre 18 i 54 anys abonada a associacions o penyes taurines) i “taxa de participació” (percentatge de població entre 18 i 54 anys que assisteix als festejos taurins). Les han calculat, senzillament, relacionant les dades sobre abonaments i assistència obtingudes de les enquestes (insistisc, a partir de dades de fonts taurines) amb la població total dels municipis. La taxa d’abonament s’ha establert en el 2,77% per a les comarques d’Alacant, el 17,31% per a les de Castelló i el 2,30% per a les de València. Pel que fa a la de participació és del 4,91% per a Alacant, 13,35% per a Castelló i, de nou, 4,91% per a València.
Més enllà dels dubtes que generen, tenim una participació que, segons els taurins, no arriba al 6% de la població al País Valencià. Aquestes són les seues majories, els seus impactes i els seus motius per a justificar blindatges legals i subvencions públiques, de les quals no es diu absolutament res a l’informe.
Aquest aspecte és molt decepcionant: el document diu que analitzarà “tota aquella despesa o inversió que, per la seua natura, té relació directa amb la realització del festeig o la seua promoció”, o que farà “l’estimació de les inversions i despeses realitzades”. A la pregunta 10 del qüestionari sobre ingressos s’han de donar dades sobre abonats, socis i penyistes; quotes dels membres de la comissió; loteries i sortejos; publicitat i propaganda i donacions. També té espais en blanc que es podrien haver utilitzat per a indicar directament subvencions.
Jo no sóc economista, però si ens volen parlar d’impactes econòmics, seria important saber el que ens costen, l’estimació dels diners que podríem destinar a altres activitats sense patiment animal i que, com totes, també generen impacte econòmic. No es pot admetre que no s’incloga cap dada sobre la despesa pública en linxaments de bous al carrer, feta per ajuntaments, diputacions, Generalitat, etc. És molt greu.
Les organitzacions animalistes fa anys que reclamen informació veraç sobre aquesta despesa pública. Podem dir, com agradaria als taurins, que la cosa té tanta tradició com l’esforç i el compromís de les institucions per ocultar-la, de nou, contra tot principi de transparència. Si agafem l’exemple d’Algemesí, tenim que el vell argument que deia que la setmana de bous no costava un euro públic donà pas, amb molt d’esforç, al coneixement de la partida específica de 38.000€, que després es rebaixà a 32.000€. Encara més esforç costà saber que clavaven tot el que podien fora d’aquesta partida, com les assegurances, la neteja o, fins i tot, l’arena de la plaça de tortures, fent que això que no costava res pujara a quasi 50.000€ dels diners de totes i tots que van directament a la tortura de bous.
Algemesí és un exemple del que pot passar a eixos 274 municipis, 3 diputacions i la Generalitat. No hem d’oblidar que n’hi ha molts, de festejos, fins i tot de programacions senceres, que són pagades íntegrament pels ajuntaments. La nostra Generalitat ha pagat un informe sobre impacte econòmic dels linxaments que manté aquesta ocultació. Quan els taurins enarboren la seua bandera, els demanarem veure-la de prop i demanarem les administracions que ensenyen tot el que volen tapar amb ella, d’una vegada per totes.
