Aquest 15 de gener, en molts llocs s’ha recordat a Rosa Luxemburg al complir-se cent anys del seu assassinat. Cal recordar que fou perpetrat pels grups paramilitars quan hi era tancada a la presó. Aquesta revolucionaria i pensadora, nascuda Polònia, desenvolupa la seua principal tasca en Alemanya, aportant a l’ideari de les esquerres molts elements, i és, juntament amb Marx, un referent del socialisme. Va viure moments de gran agitació i violència, especialment la Gran Guerra i les Revolució Russa, la qual aconseguí “triomfar”, en tant que revolució espartaquista va acabar amb una dura repressió, comptant amb la complicitat d’un govern socialdemòcrata, que es serví d’exmilitars, amb assassinats com el de Rosa Luxemburg i Karl Liebnecht, dos dirigents espartaquistes, quan hi eren a la presó per la seua participació en la revolta.
Rosa va estar representant dels socialistes, es va oposar a la guerra i vota contra aquesta, escrigué importants llibres i, malgrat que va estar al costat de la Revolució Russa, divergí amb els bolxevics en relació amb la forma de governar que aquestos anaven adoptant. Les seus propostes i idees han tingut una dilatada influència des de la seua mort, puix molts moviments i organitzacions han reivindicat part del seu llegat teòric. Durant la dictadura franquista, van haver-hi algunes opcions que arreplegaren les seus crítiques anticapitalistes, assumint que el model soviètic, representat pel comunisme oficial, implicava una nova forma d’estat opressor i dictatorial. El seu llibre Vaga masses,partits i sindicats situava com un element clau de tota lluita l’espontaneïtat del moviment, idea present en algunes de les accions i mobilitzacions a tot l’Estat, el cas més significatiu fou la Vaga General de Vitòria ja en plena transició amb l’assassinat de tres obres per dispars dels grisos. També en el terreny organitzatiu, la concepció del paper dels partits, i els dels moviments socials, continua parcialment vigent, òbviament, en uns termes actualitzats, ja que les circumstàncies han sofert importants canvis.
Fins i tot, al 15-M, i al que va emergir d’eixe esclat de revolta, podem apreciar alguns sentiments que ens recorden les nostres lectures de Rosa Luxemburg de fa anys. No puc deixar de fer un cert exercici d’indagació canviant algunes expressions del moment de Rosa amb el que ara vivim: en compte de “masses” podem llegir “la gent”, en compte de “consell obrers”, ho faríem de “consells ciutadans”, i quant la seua visió del caràcter espontani, de l’antiburocratisme i la democràcia directa, ara parlem de justícia de “participació”.
Com he dit, m’he assabentat d’aquest centenari per les noticies d’altres llocs, ignore si en algun lloc d’aquesta pell de brau s’ha fet quelcom. Em resta sols escriure un modest paper, com a homenatge i reivindicació d’aquesta dona i dels seus companys de la Lliga Espartaco, dels quals poca gent parlem: Clara Zetkim, Franza Mehring, Karl Liebhnecht… Com sol passar, aquella experiència també marcà un punt de trencament dins del moviment socialista, és un fet històric, i com tota història ens pot servir per corregir, per treure lliçons.
