Els resultats de les eleccions andaluses han provocat gran alarma, amb mobilitzacions de dones i la defensa d’una aliança molt ampla des d’una dreta democràtica i que arriba fins a la CUP (Otegui). Reclam unitari aquest últim que em recorda aquell proverbi àrab “qui té molta necessitat de llana esquila el seu gos”.
Aquesta actualitat també em retrau la memòria de l’experiència viscuda amb la visita de la ‘Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià’ a la ciutat de Bolonya, enllà pels anys setanta. Invitats per l’ajuntament de la capital i pel govern de la regió de l’Emilia-Romanya. Aleshores allí manaven els comunistes en coalició amb els socialistes. Eren els temps de l’estratègia del Compromís Històric que defensava el PCI per gairebé l’empat tècnic que mantenia amb la Democràcia Cristiana. En les eleccions de 1975 cadascú guanyava un terç dels votants, però la diferència entre els dos no passava de tres punts (34% i 31,5%). Tanmateix des de les primeres eleccions de 1946 la DC mantenia el govern de l’estat, amb el suport dels lliberals (cinquè partit), mentre la coalició PCI-PSI (segon i tercer partit) governaven ciutats importants com Milà i altres, així com alguns governs regionals. La tesi dels dirigents comunistes era demanar l’ampla coalició dels dos principals partits, atesa la lògica que es desprenia de la fidelització dels respectius votants. A més a més, era el temps del final de la guerra freda, amb nous aires per l’escenari europeu. Deixava de ser territori neutralitzat per voluntat de les dues potències mundials i aleshores s’esperava la recuperació dels valors europeus proclamats al Congrés de Londres de 1948, per recuperar-se dels horrors de la segona guerra i que foren els impulsors dels tres Tractats comunitaris signats anys seguits en Roma (MC, CECA i Euratom). Per tot això el mateix secretari general comunista, Enrico Berlinguer, havia fet públiques les seves distàncies amb el Partit Comunista Soviètic.
Els nostres amfitrions es portaren fenomenal i ens acolliren amb una desbordant hospitalitat. En contínues visites i reunions, ens presentaren les diferents Institucions polítiques i culturals de la ciutat i regionals. Per cert, recorde com nota a curiosa el suspens en les proves d’accés que la Universitat de Bolonya que li donaren al seu moment a Benito Mussolini i que s’exhibeix en una vitrina. Es multiplicaren els dinars oficials, amb discursos de franca solidaritat i desitjos de retorn de la democràcia a l’Espanya i veure’ns molt prompte governant les nostres institucions i tornant-los la invitació. La visita acabaria en un restaurant situat en una de les muntanyes dels afores de la ciutat, en una llarga sobretaula cantant tots plegats el Quinto Regimiento i la Batalla del Ebro, entre altres càntics de la guerra civil espanyola.
Sense dubte un dels fruits més importants d’aquella experiència fou veure sobre el terreny les relacions que mantenien tant els partits polítics governants com l’oposició tots plegats aïl·lant als micinos del Movimiento Social Italiano, de Giorgio Almirante, hereus directes dels feixistes del Mussolini i que representaven el quart partit de l’Estat. Era una minoria exclosa de participar-hi en qualsevol acte oficial en representació Institucional. Mai eren convidats per la resta dels partits de l’arc parlamentari. La seva activitat pública es reduïa a la que podien fer des dels escons que havien guanyat i sols per exercir llurs drets. Res més. Les funcions representatives i de participació Institucional eren assumides i repartides entre la resta de forces polítiques de l’arc parlamentari. Els micinos de fet resultaven invisibles per l’activitat pública de les institucions. També resultaven invàlids els seus vots per donar suport a qualsevol partit o coalició.
Aquest aïllament dels micinos restava molt justificat i era força visible al visitar els túmuls o esteles funeràries de cada poble in memorian dels partisans morts durant la guerra. Els recorden amb una petita foto esmaltada i, al peu, el nom i l’afiliació política. Està present tot l’arc parlamentari italià present i passat: comunistes, anarquistes, socialistes, però també demòcrates-cristians, liberals i monàrquics. Tots els que es jugaren la vida defensant la sobirania i la democràcia. Per tant, en aquells anys setanta, els mateixos partits no podien considerar com a iguals els qui defensaven els crims comesos pels feixistes i els nazis. Vaig entendre per què els nostres amfitrions coneixien tantes lletres de les cançons de la guerra civil nostra.
Malgrat tanta fermesa per a establir un cordó de seguretat contra el feixisme, d’aleshores avui manen a Itàlia els qui manen. La qual cosa confirma el meu escepticisme sobre la defensa d’un sistema democràtic per estratègies col·lectives dels partits polítics i menys encara per una coalició electoral. Perquè la democràcia ha de comptar amb llurs propis mecanismes de defensa per a garantir la seva supervivència en benefici de tots.
El que està passant és que no tenim pas confiança en la fortalesa democràtica aixecada per la Constitució de 1978, administrada pel model bipartidista i entronitzat per aquesta. Fa por adonar-se que al cap de quaranta anys tornem a la casella de sortida amb l’horror del franquisme viu i emergint de la tomba.
Però si això passa serà perquè ha augmentat la desigualtat social de manera brutal. Avui hi ha més rics i molts més pobres, gràcies que els poders públics s’han posat de perfil enfront del frau fiscal. Clamen els cels veure els diners que es gasta l’Agència Tributària comunicant que et falten dos euros en la teva declaració, la resolució que pertoca, la sanció corresponent i la forma i lloc de pagament, mentre diuen que no tenen mitjans per escorcollar i perseguir els comptes soterrats en Suïssa o en paradisos fiscals. Al marge d’amnisties i baixa pressió fiscal als grans poders econòmics. El resultat provoca un gran malestar social, ateses les xifres, quan un terç de la població està als llindars de la pobresa, que en el cas dels menors ens situa el últim lloc d’Europa, davant d’Albània. I ja és sabut que el vot del desesperat sol ser contra el poder.
I en el terreny de les llibertats públiques el sistema democràtic es defensa designant persones amb auctoritas moral reconeguda i no «fontaneros» per cobrir quota partidista en les Institucions garantistes de l’Estat: Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes, Tribunal Suprem, Consell d’Estat, etc. I derogant la Llei Mordaza i els articles del Codi Penal que permeten a sociòpates de la Inquisición i de la Pàtria perseguir actes de llibertat d’expressió sobre iconografia religiosa o bandera.
També es defensa mitjançant una organització judicial diferent, tant pel procés d’accés, formació, selecció de jurisdiccions, participació ciutadana i ràtio per població. La qual cosa suposa invertir en l’administració de justícia una part del pressupost de l’exèrcit, atès les prioritats dels conflictes que s’han de resoldre per una i altre, en una actualitat exigent o en un futur hipotètic inimaginable.
Aquestes coses –i altres– no s’han fet en quaranta anys. A l’inrevés, s’han fet altres que ens fan avergonyir i ens posem a tots contra les cordes trobant a faltar una seguretat democràtica i fins i tot personal, com és el cas actual de Catalunya.
Per tot això i tenint present que la dreta espanyola és monàrquica i borbònica, clerical, masclista, militar, vertical i centralista n’estic pas segur que les tècniques de fer un cercle tancat amb els carros dels partits democràtics actuals fos solució per impedir l’atac dels feixistes. Millor em sembla tractar d’obtindre llana esquilant al gos.
