Aquest és el títol del llibre escrit per Abelard Saragossà Alba sobre el polític i intel·lectual de Rocafort on ens parla del plantejament teòric, objectiu i realista que, segons aquell, hauria de ser el valencianisme polític més viable per al poble valencià. Sense demagògies fàcils ni populismes recercats que tant abunden ara en predicadors i predicadores del possibilisme sense una base argumental sòlida, Soler estructura un valencianisme racional i coherent amb la realitat social valenciana actual basat en el diàleg; en el diàleg intern en forma de reflexió col·lectiva i en el diàleg extern com a forma de fer-se visibles com a poble davant un Estat i una Europa que, en bona part per culpa nostra, ens infravaloren per haver posat històricament els interessos castellans per davant dels nostres propis tant en economia com en cultura, història, territori, pes demogràfic, etc. Ofrenar glories a Espanya en ha sortit ben car.
L’Espanya que el catedràtic d’Economia ens posa davant no és l’estat enemic dels valencians, és el centralisme castellà centrípeta que des de Felip II arrossega cap al vòrtex de la Meseta la perifèria productiva debilitant-la en tot allò que li dona força i impuls propi. Castella sense el regne d’Aragó mai no hauria pogut arribar a ser el que fou ni, molt menys, el que hi és. Això ho han tingut i ho tenen tan clar allà tant abans com ara, pel que, segons Soler, cal redefinir ja què és Espanya i per a fer-ho reclama una reforma constitucional que, entre altres coses, aclarisca eixe article segon on diu que aquesta està integrada per regions i nacionalitats, posant negre sobre blanc qui són una cosa i qui en són un altra i, en conseqüència, quina cosa comporta ser l’u o l’altre, entre altres coses, perquè tothom sàpiga on estem i quina mena de relació podem establir entre diferents. Per allò, ens parla de la necessitat d’articular un federalisme asimètric no un federalisme simètric, que significaria tornar a tractar a tots el pobles de la mateixa forma: l’uniformisme. El llistat de les nacionalitats i regions hauria de constar clarament a la Constitució, diu. L’igualitarisme és sempre injust, pense jo.
Com a valencianista militant és conscient que l’intent continuat de desacreditar i arraconar la senya d’identitat més evident que té un poble com és el seu idioma no és un fet casual ni el producte d’una evolució cultural sinó una estratègia pensada i planificada per a destruir-nos i per a la qual cosa Castella ha esmerçat temps i diners: per a dividir-nos, enfrontar-nos i desorientar-nos creant i fomentant un autoodi des d’allà que ha frenat les legítimes aspiracions que hauríem pogut exigir com a poble de no mirar-nos de reüll entre nosaltres. Respecte als símbols, com ara la bandera dels valencians, afirma que no és cert que l’actual senyera o l’himne siguen el producte d’un consens ciutadà; és, afirma, producte d’un consens polític en el qual hagueren de cedir precisament els qui més havien lluitat per la llibertat i la dignitat dels valencians, per la qual cosa, creu que s’hauria de tornar a cercar un nou consens que aglutinara els sentiments de la majoria del poble valencià perquè aquest s’identificara amb allò i ho poguera usar en les seues reivindicacions més genuïnes fora de banderes partidistes o de simbologia neutra.
Vicent Soler és el prototip de polític que definix el diccionari, és a dir, el qui té una ideologia i lluita per ella i, a més a més, té una idea clara del procés possible per a fer-la realitat. Per això, el partit polític que li dona suport alhora que el respecta el tem. El triomf del possibilisme en la política general que propícia que tot es puga negociar a esquenes del poble a la recerca d’objectius moltes vegades espuris fa que els aparells de govern dels partits no es refien d’aquells i aquelles que per intel·ligència, per coherència i per ètica són capaços de posar en pràctica allò en el que creuen amb mínimes o nul·les concessions per no desvirtuar el seu missatge. Tot no és negociable: eixa és la diferència essencial entre ell i els altres.
Vicent Soler seria el candidat perfecte a la presidència d’una Generalitat de personalitat esvaïda entre la lladregada de la dreta i i la covardia de l’esquerra. La seua mirada humanística li permet vore la realitat valenciana polièdrica al mateix temps que el seu cervell analític pot triar el camí per on atallar cap un objectiu concret; sols cal llegir la seua obra acadèmica i política plena de reflexions morals que trobem, per exemple, en el seu assaig L’ofici de raonar.
Des d’alguns sectors de l’esquerra li han recriminat la seua fidelitat a unes sigles que no el representen, generalment són persones que en els últims deu o quinze anys han canviat més d’una vegada d’elles i, en conseqüència, d’estratègia política i de discurs, la qual cosa fa prou ridícula la seua crítica, però per als qui el coneguem des de fa més de quaranta anys Vicent Soler és el de sempre, el valencianista insubornable, coherent i seriós. No sé a quin polític actual li podríem atribuir la mateixa trajectòria.
