Passats els actes puntuals de vanitat del 40é aniversari de la Constitució, continuarà la permanent celebració. Així doncs, paral·lelament al judici típic, en qualsevol instant té actualitat l’opinió divergent. Al capdavant dels propagandistes, Felip VI, tenaç predicador de les virtuts constitucionals, a ell m’adrece des de la dissensió.
Sire*, respectuosament li parla un dels testimonis de la transició, un dels qui, malgrat sa suposició que són molt ben enteses per tots, no comprén certes exhortacions del seu discurs. Amb seguretat, fora més acollidor tancar els ulls i, harmoniosament, adherir-se amb vostè als corifeus de les lloances, o deixar-se, almenys, acaronar per les tèbies mans de la indiferència i la inhibició. Oposar-se al corrent és causa d’incertesa i trasbalsament, ho sé, i confesse que m’amoïna. Què puc fer, però?
Vint-i-pocs anys i bastant desinformat, al 1978 barrejava Transició i Constitució, confusió fomentada pels conductors d’aquells esdeveniments, fal·laç identificació que continua sent a la base dels seus discursos. Millor documentat, hui en dia veig l’engany de 1978: introduírem un SÍ a la Transició, al titular, i les elits econòmiques i polítiques espanyoles, tutelades per les elits mundials, recolliren un SÍ a la lletra menuda d’un text que havien enllestit al seu gust i interès. Un trànsit, a més, que ens abocà a una democràcia amb grans dosis d’aparença, façana cosmètica en què no som originals, característica comuna de les democràcies franquiciades arreu del mon. Què deguí llegir bé la lletra menuda? Té raó vostè, tampoc els dissenyadors posaren interès en explicar-la.
I què dir-li de l’argument de la indefectibilitat: sota la doble amenaça dels sabres i les bombes els arquitectes feren tot el que es podia fer, i construïren un consens admirable, exemple i mirall per a la resta del mon. Per molt d’èmfasi que li pose vostè, arrufant el front o prement els punys durant els seus discursos, no m’acaba de convèncer. Les dificultats de l’època eren grans i cal destacar-les, també es escaient reconèixer el valor de la negociació i el pacte. Tot això, però, no justifica martingales que només depengueren de la voluntat o el consentiment dels conductors de la transició; l’engany fou elecció d’ells, hagueren pogut triar la franquesa.
Com també ha estat elecció de vostra estirp mantenir-se en la brega per exercir la reialesa. O és que no hagueren pogut optar per canviar de vida i guanyar-se-la com uns ciutadans més? Li sembla una idea curiosa? Ja m’ho imagine. Tanmateix no són vostès excepcionals. A un altre nivell, és clar, i encara que ens maregen amb allò de “una vida al servicio de todos los españoles”, no han fet altra cosa que mirar per la pròpia nissaga d’acord amb els valors de l’individualisme que regna al mon; eixa és la meua percepció, si me la permet, recolzada en la lectura de la història.
De martingales constitucionals li’n diré unes quantes més un altre dia.
*Tractament equivalent a “senyor” donat antigament a França al rei, en dirigir-se a ell (Maria Moliner).
