El conflicte existent és evident, l’aspiració a la sobirania catalana, defensada per un rellevant nombre de ciutadans del Principat, s’ha trobat amb una reacció d’altre sentiment de sobirania vigent a l’Estat. El xoc, doncs, entre les dues visions oposades, està al centre del present. Les dues parts reivindiquen la sobirania de la nació. Per a uns, la de l’actual estat; per a altres, la d’un territori sense estat. Durant diverses dècades un conflicte de característiques semblants es visqué durament a Euskadi; ara, però, esta com ajornat després d’un pacte exprés o tàcit. A Escòcia continua com aspiració, però en un horitzó més de futur que de present, després d’un referèndum pactat amb l’Estat Britànic .
Ni l’acció de l’estat espanyol ha estat capaç de fer desaparèixer el desig d’independència, ni l’independentisme es troba en condicions de guanyar en termes d’aconseguir una sobirania plena, almenys als termes del concepte tradicional de sobirania. Hi ha, però, circumstàncies que caldria tindre en compte: el poder de l’estat, exercit mitjançant la coerció i la judicialització del conflicte, d’una banda, i, d’altra, la resistència o la desobediència civil.
En tant que professional del dret apuntaria que hi ha presos per motius d’índole política que estan imputats penalment. Hi són més d’un any privats de la llibertat amb unes acusacions manifestament mancades de base, fet aquest darrer que pretén intimidar la resta de ciutadans. Doncs bé, tal situació té les mateixes característiques que les existents quan vaig defensar ciutadans perseguits davant del Tribunal de Orden Público. Recordem com també va haver-hi un dur conflicte entre Gran Bretanya i l’Ulster, amb una negociació que es manté.
Anem al tema de la resistència o la desobediència. Sabem que hi ha límits que són obvis: aquells que afecten la vida i seguretat física, criteri que, tanmateix, cal aplicar a les accions de les forces policials, com van ser les càrregues injustificades de la Guàrdia Civil. L’odi, vinga d’on vinga, no és acceptable, com tampoc no ho són les porres. Ens interroguem, doncs: Resulta legítim desobeir les lleis? Hi ha condicionants? Al meu entendre tota acció ha de preveure els resultats, o siga, les conseqüències que se’n deriven. Tenim l’experiència dels efectes no desitjats en cas de perdre el control de les emocions. Per altra banda, tal com estan les coses, el principals beneficiaris dels errors d’uns i d’altres podrien afavorir els que volen el 155, la qual cosa significaria la practica desaparició de l’autogovern actual. Legitimitat i oportunitat han de ser elements a tindre en compte.
No descobrint no res de nou, el conflicte té origen en un problema o greuge històric: la detenció i empresonament dels líders independentistes ha privat d’interlocutors amb seny l’Estat, la qual cosa afegeix més complexitat a la situació, en deixar el moviment sense direcció estratègica, puix els empresonats, en tant que líders reals, podien reconduir el moviment dins d’uns paràmetres raonables. Tot, considerant que hi ha una actuació processal més que discutible.
I acabe desitjant que puguen anar obrir-se camins o acords sense renuncies insalvables.
