“A Toni Ferrer i a la seua estimada Empar”
Ara m’haureu d’escoltar ací a la tribuna.
M’haureu d’escoltar car sóc ací perquè us porte l’alenar del poble.
No sé, i tant se me’n fot, quina cosa espereu de mi, quina recepta puga eixir dels meus llavis per afalagar les vostres oïdes.
Tingueu ben clar que no estic per flors ni violes, i els que m’han enviat menys encara.
I vosaltres, indignes representants, sou sobrers a l’assemblea doncs heu traït aquells qui us lliuraren ministeri.
Els haureu de rescabalar.
Les nobles qualitats amb les quals altre temps us revestíeu ja no us guarneixen: el càrrec capgira el fet virtuós.
Ara, la cobdícia ha fet niu als vostres cors i us dediqueu a dominar, arrestar, saquejar i furtar.
Ja no podeu assolir cotes més altes de malaptesa, malbaratament i perversió.
No teniu dret ni alenar de l’aire que és de tots.
És això que us vinc a dir: sortiu del seient del càrrec i netegeu-lo.
Lleveu-li tot el podrimer que heu deixat.
Fregueu-lo amb saliva i els vostres cabells.
Grateu-lo amb les ungles si cal. Llepeu-lo si s’escau.
Heu de deixar-lo polit, net, disposat; digne!
Perquè puga fer-lo seu aquell que vindrà a servir i no a servir-se’n.
