I va i m’acusen a mi de nacionalista!
La memòria recula fins a reviure l’ofegadora victòria del franquisme. Joves i xiquets amb camisa blava, boina roja i aromes de cuiro castrense intimidant el poble vençut. Consigna: “Por el Imperio hacia Dios, Gibraltar español!” La cançó i l’argumentari sonen a reiteracions patriòtiques com un helicoide mental que gira sobre un eix inamovible: el nacionalisme que ostenta la força. Aleshores, la reivindicació percudeix com un mall incessant sobre l’enclusa inerta de les consciències hàbilment adoctrinades. Però quines són les raons per les quals oneja la bandera de les dues creus al cim del penyal? Per què el silenci sobre la qüestió? Com és que l’opinió mediàtica ignora els punts nuclears del tractat d’Utrecht? I quina voluntat intenta violar un acord impugnant-ne només una part? Per què no exigeixen la derogació dels decrets originats en aquell conflicte que condemnaren nacions a renunciar al seu dret històric de ser? Qui ha dit que el territori de Gibraltar és espanyol pel fet de pertànyer a una determinada geografia? Perquè, vegem: Ceuta i Melilla no són casos idèntics respecte al Marroc? Portugal, també ho ha de ser?
D’altra banda, una veu tan intel·ligent i assenyada com la d’Iñaki Gabilondo argüeix el dret espanyol sobre el penyal. I què fem amb el dret dels pobles reducidos per les armes borbòniques?
En fi, tot plegat, resulta que el nacionalisme que jo represente és titllat de victimista tot i que, a més d’irrenunciable, és essencialment pacífic. Mentrestant, els cadells de Primo de Rivera borden pels altaveus de l’Estat un nacionalisme dur, sense contemplacions. Els discursos, que igual poden atribuir-se a qualsevol extrem de la dreta, llancen, com sempre han fet, l’autèntica llavor de l’odi al diferent. “S’han d’acabar els privilegis!”, proclamen sense que els caiga la cara de vergonya, quan els privilegiats són ells. Per tant, on és el nacionalisme excloent?
