Levante-EMV ha celebrat els quaranta anys de la seua etapa democràtica en el grup actual empresarial. Quan vaig arribar a València, Levante era el periòdic del Movimiento. L’altre periòdic, Las Provincias, era de propietat privada però també estava en mans del règim que nomenava als directors i exercia la censura, com ho evidencià la destitució del director Martí Domínguez per haver fet una tímida protesta amb ocasió de la riuà. Durant un espai de temps Levante edità un suplement en valencià on escrivien persones com Fuster i Valor, fins jo mateix vaig encetar la meua col·laboració amb la premsa en ell. Aquesta etapa va acabar de mala manera quan la direcció va rebre ordres d’atacar Fuster. Aquesta raó motivà la protesta d’un grapat d’estudiants i intel·lectuals amb la cremà d’exemplars del periòdic davant la seua seu al carrer de les Barques allà per l’any 1964.
Amb el fi de la dictadura, Levante anà fent la seua particular transició. Recorde quan anàvem a la nova seu, situada a l’Avinguda del Cid, portant notes i comunicats de premsa dels partits encara il·legals i la novetat era que es publicaven. Així doncs va anar convertint-se en un espai obert i atent al que passava: treia noticies de les vagues i de les activitats polítiques. Al 1984 el periòdic es va privatitzar i aleshores s’encetà l’etapa que compleix ara 40 anys, de normalitat democràtica.
Crec que és important destacar el paper de la premsa i la necessitat de la seua continuïtat, i més si eixa premsa és inequívocament lliure. Al cas que ens ocupa el fet de reflectir la pluralitat social, política i ideològica és garantia de democràcia i això al nostre país comporta també integrar la pluralitat de sentiments d’identitat existents. Tanmateix, dir això implica mantenir una dosi de compromís amb les propostes avançades i de canvi, òbviament, en termes d’idees. La tolerància exigeix espais d’expressió plurals no sols de les institucions sinó també de la ciutadania.
Des del present, amb la seua complexitat i perplexitat que tenim al davant, cal desitjar la continuïtat de la premsa en paper i, tanmateix, de la digital, com és el cas entre altres de Diari La Veu, en tant que eina útil i espai lliure des del qual es puga raonar, argumentar i opinar sense oblits o marginacions. Per això he encetat aquest paper recordant altres temps, els de la dictadura, quan la premsa era un instrument en mans –dir del pensament únic seria insultar al pensament, per la qual cosa direm– del poder autocràtic, tot i partir de l’aniversari de Levante-EMV.
