Al moment de la sublevació del 18 de Juliol, Dénia era una ciutat de poc més de tretze mil habitants. La seua població es dedicava a l’agricultura, a la industria del joguet i mantenia una activitat comercial a través del seu port, gaudint com sempre d’un bon clima, per la qual cosa en ella hi havia prou finques i cases de vacances. Per la seua llunyania dels fronts ben aviat va estar un enclavament de reraguarda: Calia atendre a les necessitats bèl·liques acollint refugiats o ferits, facilitar l’abastiment i fabricar armes i explosius. Tanmateix, va haver-hi molts deniers que anaren al front, segons les dades que obren al arxiu de Dènia tres mil, més d’un terç de la població.
En les circumstàncies esmentades, cal afegir moltes altres que podeu veure reflectides en l’exposició inaugurada el divendres 26 i que es pot visitar fins el dos de desembre. La ciutat va viure la guerra, experimentant, doncs, les experiències pròpies dels pobles i ciutats que van restar fidels a la República: continuar les activitats, establir un ordre institucional, subministraments, col·lectivitzacions, juntament, com he dit, a aquelles directament relacionades amb la guerra.
Els sublevats repararen en aquesta xicoteta ciutat. Aleshores, des de Mallorca, avions de la Legió Còndor i Sovoia italians van llançar bombes sobre ella varies vegades. Igualment, des del mar es llançaren canonades. El balanç d’aquestos atacs fou de 32 morts i un nombre elevat de ferits, la gran majoria veïns i veïnes als que els sorprengueren els atacs fins i tot a casa o la platja. Fins i tot, quan ja tot estava decidit, el 28 de març de 1939 un bomba mata a tres veïns, segons alguns per un error, mentre altres diuen que per no haver posat la bandera blanca al Castell. Com va assenyalat l’alcalde a l’acte del dia 26 els deniers escoltaven amb terror l’avís de la sirena.
La presencia a l’acte de familiars de les víctimes de les bombes, de persones que anaren al front, tingueren un paper a la rereguarda o patiren la repressió ens va permetre reconèixer materials de primera mà arreplegats gràcies a la feina feta des del arxiu municipal. Tot i això, els materials exposats no són més que una ínfima part de tot el que està ja a l’abast del personal que vulga saber més o investigar.
En suma, un pas més en la recuperació de la memòria històrica. Una memòria que pretén ser una acte de justícia, trencant amb el silenci imposat pel franquisme i que, dissortament, ha continuat en democràcia.
