Ni per als dependents, ni per als investigadors científics, ni per a millorar la sanitat pública, ni per als qui no poden pagar la hipoteca, ni per a implantar la renda bàsica, ni per a reduir la jornada laboral i crear llocs de treball, ni per a transformar la indústria bèl·lica en una altra pacífica i útil, ni per a detindre el calfament del clima, ni per a aplicar un pla forestal que previnga els incendis i repoble les muntanyes que no es recuperen soles, ni per a fomentar l’agricultura ecològica i el consum d’aquests productes, ni per a completar la xarxa verda de ciclistes i vianants, ni per a resoldre el problema dels residus amb les 4R, etc.
En canvi, sí que n’hi ha per a rescatar bancs i autopistes, per a fer aeroports i trens AVE innecessaris, per a pagar l’estupidesa del Castor, per a construir un submarí que no flota, per a comprar avions i armes criminals a les transnacionals dels EUA, per a mantindre una monarquia anacrònica i una església rància i masclista, etc. Fins i tot pareix que sobren diners quan deixem que els corruptes, que ens han furtat més de 200.000 milions d’euros, isquen impunes i sense tornar quasi res…
Així doncs, la qüestió no són els diners, sinó les prioritats. Per als de dalt la prioritat no és resoldre els problemes socials ni els ecològics, sinó guanyar més riquesa i poder. I amb l’excusa de la crisi (crisi seua, provocada per banquers, empresaris, especuladors i altra fauna neoliberal) han aconseguit abaratir els nostres salaris i augmentar els seus beneficis. Amb tot el que ens han furtat, indubtablement, sobraria per a resoldre tots els problemes que patim.
Però ells seguixen erra que erra i, per tal de no perdre un poquet dels seus privilegis, són capaços d’enfonsar i endarrerir més el país, amb el pal i circ, com han fet durant 500 anys, arrossegant-nos a la cua d’Europa. De fet, la pèssima gestió de les elits espanyoles ha aconseguit que el deute públic arribe a nivells astronòmics, superant inclús el PIB i buidant despietadament la vidriola de les pensions. Fins i tot han provocat el conflicte amb Catalunya per a distraure la ciutadania dels problemes grossos i tindre una excusa per a traure al carrer els seus matons feixistes.
Vivim una crisi econòmica, política i social com la dels anys 30, amb la superproducció col·lapsant molts sectors i generant milions d’aturats. Però ara l’acompanya una crisi mediambiental molt més greu que l’anterior, perquè sense riquesa podem viure però en un món enverinat i escalfat no. Amb l’agreujant que aquests problemes no admeten demora: segons l’últim informe de l’IPCC tenim una dècada, o menys, per a parar el calfament climàtic.
Si seguim cecs, confiant en els de dalt i deixant-los fer, acabaran enfonsant el país per la seua insaciable avarícia, sa malaltissa supèrbia i, sobretot, per com de burros són perquè, com s’ha demostrat, molts no són capaços de traure’s un simple màster sense fer trampes. Hem d’obrir els ulls, raonar i eixir al carrer.
Com els jubilats, que s’han fartat de les pensions de misèria i d’escoltar que no es poden mantindre les pensions públiques (volen fer-nos por i enganxar-nos als plans de pensions privades) i convoquen concentracions totes les setmanes per a reivindicar pensions públiques i dignes per a tots i totes. Cal fer-los costat, a ells i a tots els sectors que lluiten contra la destrucció de l’Europa del benestar, i cal unir totes les lluites sectorials perquè junts tindrem molta més força…
