Carmen era una icona, una persona que sols amb la seua presència omplia amb eclecticisme i elegància qualsevol espai. Era inevitable que no fora el centre de totes les mirades, destacava pel seu inimitable estil i pel seu ampli somriure. Però si d’alguna cosa no mancava era d’una gran capacitat comunicativa. S’expressava amb gran facilitat i, sobretot, quan parlava sempre ho feia per a sentar cátedra.
És de sobra coneguda la trajectòria política i acadèmica de Carmen Alborch. Ha sigut una persona que conjugava a la perfecció l’activisme, la militància, el feminisme i el socialisme.
Però aquelles persones que aplegareu a conèixer-la més enllà de la seua faceta pública, coincidireu amb mi que el realment destacable d’ella és que practicava la sororitat com la que més. Ella, que havent sigut una referent, la primera dona en moltes coses, ha sabut estar on havia d’estar per a obrir el camí i les portes a moltes altres dones que venien darrere.
Sabia crear i teixir complicitats, una complicitat que he sentit a través de la seua mirada i uns forts i sentides estretes de les mans, que acompanyava sempre amb paraules plenes d’ànim i vitalitat. I així la recorde i la recordaré l’última vegada que estiguérem juntes, el passat 9 d’Octubre, després d’haver recollir l’Alta Distinció de la Generalitat, on no va deixar passar l’oportunitat de reivindicar que el feminisme havia de ser considerat Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Perquè, el feminisme, tal com va dir la seua estimada amiga Neus Albertos, «és una alternativa a la vida que coneixem fins al moment», un camí sense fronteres, que uneix, que val la pena i que és necessari recórrer.
Carmen, deixaràs un buit enorme. Tu que sempre has estat a punt, sempre a tot, fins a l’últim moment, sempre disposta a continuar lluitant per la vida, per les grans causes que compartim, el progrés i la igualtat, tu que repeties que el «secret de l’alegria és la resistència», així ho has transmés i ho has demostrat, fins a l’últim sospir.
