Diari la Veu va publicar el 21 de maig proppassat, el meu penúltim article sobre Isabel Bonig titulat Bonig mancada d’urbanitat. L’article, si voleu, el podeu llegir ací sencer. Evidenciava en ell la criança escàs de la lideratge, la qual, posada al servei de l’acció pública des de l’escó que hi ocupa a les Corts del País, resultava fins i tot patètica, puix denigrava l’ofici de pallasso burlant-se obscenament del president de la Generalitat. Ara, endemés, entrevistada per Víctor Maceda a l’article publicat el 15 proppassat per El Temps, posa de manifest els casposos fonaments dels quals hi disposa, mancats d’intel·lecte polític, perquè és asseguda a una cadira de potes corcades, farcides d’idees dels temps de la reina na Germana de Foix, actualitzades pel règim del dictador Franco, del qual diu renegar. Mèu, es maula per ací.
No obstant això, hauríem de conferir-li la presidenta de les gavines llogarenques un descàrrec, ja que l’entrevistador, per a qui el sol llegir, no és un periodista qualsevol, car de caire no per assenyat menys incisiu, així com pels seus coneixements, pot fer-li un esgarrany al vestit de qualsevol, com es demostra a l’interviu, ja que potser amb la caspa i sectarisme palesat i el desconeixement de la realitat, segurament deliberat, no haurà llegit El Temps, ni Maceda, ni res que se’ls assemble. Altre mèu, sostingut, s’ou per ací.
De l’extensíssima entrevista, n’extrac algunes coses significatives que em sobten, com ara allò manifestat en el prolegomen, “Jo només m’agenolle davant la bandera d’Espanya i davant Jesucrist”, tota una declaració ideològica metafísica i d’intencions, que mostra un certificat de jura de bandera i una pintura religiosa que coronen el despatx de la presidenta. És a dir, allò del temps de Franco, del qual renega falsa com un judes, com més endavant comente.
Al moll de l’os de l’entrevista no puc entrar, ja que n’ocupa setze planes impreses per davant, per tant, me’n vaig al final d’ella, quant a preguntes de Maceda, Bonig parla del nul esperit dialogant del president del Consell per anar a l’exposició recent d’Antonio Miró a la Marina Reial sense el bracet de Compromís. Es manté en la posició tot i que Maceda li indica que l’exposició inclou temàtiques diverses. “Què li hauria semblat a vostè que el president de la Generalitat haguera acudit a una exposició del General Franco? Imagines que nosaltres haguérem donat suport a una exposició en què l’artista lloa l’època franquista?”. Segueix l’entrevistador: “És comparable l’enaltiment del franquisme amb la mostra de Miró?”. Respon l’ínclita, amb descomunal barra i cinisme: “Algú podria pensar que Franco va fer coses bones i inspirar-se en això a l’hora de pintar un quadre”.
Maceda, assenyat i incisiu, comença l’esgarrany al vestit: “Compara la dictadura de Franco amb l’independentisme català?”. Resposta de la Bonig al dard llençat, desbarrada del tot: “Al final tots són radicals. L’extrema dreta i l’extrema esquerra convergeixen”. Gran nivell d’intel·lecte polític analitzant la realitat! Remata l’entrevistador en ço altre sobre el mateix tema: “Les escultures sexuals que el mateix Miró exposa a la Marina i que remeten a figures gregues també són inapropiades?”, la metafísica en acció: “Són massa explícites”. Aferma per lògica l’assenyat Maceda: “Fa més de 2000 anys que es representen sense tanta polèmica”. La Bonig es fa la nyonya, tocada a dos: “Ja, però es que hi ha algunes posicions… Crec que no era lloc”.
Maceda, incisiu, casca de nou: “Presumeix de liberal, però en aquest tema vostè es molt conservadora”. Bonig tocada a tres, trau el caire preventiu, autoritari, del dictador Franco i de la seua cordada: “Potser sí. Sempre s’han fet escultures d’aquest tipus, però tan explícites…, hi ha de molt explícites, a l’aire lliure, no a l’interior d’un museu… Estic a favor de la llibertat, vull que quede clar, però sense que atempte contra determinades qüestions”. Al meu parer, esgarrany complet al vestit de la ínclita. El tercer mèu es fa palès amb força. Sembla d’un gran felí, de capa ratllada i bigoti estufat, probablement afroasiàtic.
La feblesa humana, la meua inclosa, és causa justificada per perpetrar accions paranoiques que, accionades pels servidors públics, resulten del tot nefastes. “La paranoia és, en el sentit literal de la paraula, una malaltia del poder”, en paraules d’Elias Cantetti, escriptor en llengua alemanya, segons he llegit al Rodamot. En el cas de la senyora Bonig, per idees i accions practicades per la seua cordada des de l’antigor, traslladant-la als governats en forma d’una por paorosa. Així que hom, amb bon criteri i calma, hauria de desemmascarar-los i, per res del món, consentir que, subjectes amb eixos vímets, tornen a ser presidents/tes de res ni tan sols de la comunitat de veïns on s’habités.
Amigues i amics, l’interviu me n’ocupa setze folis impresos a una cara, com vos he dit, llevat dels retrats, ací només vos en parle de dos, recomane si sou tan masoquistes com jo, vos la llegiu sencera. Gaudireu com els xiquets, amb força.
Adéu i bona senda amb versos de Marc Granell –del poema Augusto Pinochet en el seu infern– un amic preuat del general Franco, de segur també de la inefable senyora Bonig, encara que del dictador marmole i renegue.
“No hi ha infern tan infern que puga comparar-se amb l’infern que feres alçar-se a foc i sang contra el teu poble… No hi ha, però, tampoc oblit on pugues amagar un dia el teu nom terrible, descansar el crim altíssim que fores i que mai els segles deixaran de cridar”.
