Amb un nus a la gola i l’aborronament a la pell, reflexos d’una emoció aplegada al més fons de l’ànima, vaig assistir dissabte, una altra vegada, a l’homenatge que Ca Bassot li ret, amb la col·laboració de l’ajuntament de Burjassot, el seu poble i el nostre, a Vicent Andrés Estelles, cada any pel seu naixement. L’homenatge el prologa una passejada dirigida per una jove i un jove, tots dos néts del poeta, a mode de processó cívica, amb parades estacionals, als principals indrets de la biografia del poeta.
Així, a la primera ens detenim a la seua escultura seient, tot just enfront de l’Ajuntament de Burjassot. Enllà convidat pels néts, un voluntari recita del Mural del País Valencià “Burjassot, un nom de pólvora…” on lloa el seu poble, al qual tant estimen, i aferma que “Mort encara, veuré encara una església i un pou. Mort encara, escoltaré el goig matiner dels trons”. “Ací em pariren i ací estic”.
En acabar, a la Plaça d’Emilio Castelar, un mural convenient de taulell duu inserida la ‘Rosa de paper’; una voluntària ens llig el poema, homenatge sentit del bujassortí al heroi i poeta, d’ascendència valenciana, José Martí, el qual me n’és percebut com una comparança als temps i episodis viscuts per molts de nosaltres encara, conseqüència de la guerra promoguda per l’infamant dictador Franco i la postguerra. A hores d’ara, vàndals encabotats i intolerants volen fer-nos reviure-ho, assetjant-nos, violentant-nos sota els auspicis de embotinadors, components de partits polítics “legals” d’una dreta incivilitzada, incorregible.
La següent estada la fem a les Sitges, monument històric que, quan escric aquestes línies, ha patit una desgràcia, doncs una forta pluja ha enderrocat un dels seus murs fonamentals, perquè, tot i que els tècnics venien denunciant els seus problemes, les administracions involucrades –l’ajuntament de València i de Burjassot i el govern espanyol– no han vingut fent res per ells, res de res. per a una necessària rehabilitació. Enllà estant altre voluntari ens recita ‘Sonata d’Isabel’, un cant d’agraïment de l’Estellés a la seua dona. Una metàfora es pot treure d’aquest poema, doncs comparant les sitges, magatzems de gra per fer pa aliment bàsic de tots, amb aquests versos, pilars bàsics d’ell i de la seua família, els ho agraeix amb estes paraules, tot mirant una fotografia de fa “mil anys o de fa quatre dies”: “La veig sovint i et recorde moltíssim, el cos esvelt, com un cànter de Nàquera… M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortuïtes síl·labes” “Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut”.
A la plaça de Sant Roc, ens llegeixen ‘El Burjassotí’, un homenatge als seus ancestres escrivint “L’estellesí, car l’Estellés et diuen, i el teu pare, en oir-ho ho agraïa, perquè evocava, fascinat, el món dels Estellés, orfebres i forners…” També “Bon dia!”, on enalteix, una vegada més, les seues arrels valencianes: “Si m’anava fent home als seus carrers, més conscientment em feia valencià. Valencià de Burjassot”
En la plaça de la Constitució, ens llegeixen “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble…”. Quina cosa puc dir més sobre els seus versos, quan el poeta en ells es diu a ell, a mi i a tots, ple de trellat, esperançadorament empenyent-nos, entre altres coses: “… No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat. Com no siga la del teu poble.”
A la seu de ca Bassot, al carrer de Pablo Iglesias, associació cultural que celebra els seus vint-i-cinc anys de defensa del País i la cultura, una altra voluntària ens recita ‘País’: “Treballem pel nostre País, alt com una llum determinada i clara… Nostre destí és el destí de l’aigua: va fecundant els cultius i els amors. Res no valdrà, llavors, el que hem patit: llavors vindrà un País que es conforma i que reneix, feroç, de les tenebres”.
A la façana de la casa on va morir la seua filla Isabel, tot just enfront on va néixer Estellés, un servidor, voluntari convidat pels néts del poeta, pare de fills com som la meua dona i jo, llegeix, agosarat de mi, amb una emoció indescriptible: “Avui, que faria sis mesos” “Ara, que és ben de nit, filla meua, voldria netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal, rentar-me bé els ulls i llavar-me les mans, refregant-les després en un rastell ben aspre, filla meua, i posar-me darrerament a escriure’t…”. “… Ara faria això, trencaria papers, trencaria paraules, cada vegada fent trossos més menuts, més petits, petitíssims, oh i més petits encara, deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells, així un hora i un altra, tot la nit així, tota la vida, tota la nit. Tota la nit…”
Al forn de la trabucà, en el carrer del tramvia, lloc on el iaio del poeta va patir un fratricidi, la neta del poeta inquireix si ha d’entre nosaltres algun voluntari de família de forners. Com que no ningú diu res, desproveït de vergonya, conscient del moment, em presente, contestant si val el fill de l’escrivent. Llig ‘L’Ofici’, on diu el poeta: “I al costat del teu pare aprengueres l’ofici, nit a nit, dia a dia i ara tens l’enyorança…” “Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos, els arraps en la carn, aquells dies salvatges quan entraves els feixos de pinassa en el forn”.
Al mercat, última estada, reciten dos voluntaris sengles poemes ‘Res no m’agrada tant’, on tothom que el coneix es meravella d’un poema com aquest, perquè d’una cosa tant senzilla diu tantes i tantes coses “… raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra…”, els plaers de sucar tanta elementalitat, de combregar amb tanta elementalitat, amb les sensacions d’èxtasi, d’orgasme i, cloent els ulls, fotre-se’l. Tot seguit reciten ‘El vi’, un altre poema de trets semblants: “El vi que ens feia forts. Un tros de ceba crua, un rosegó de pa. I un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres, begut solemnement, l’aliment de la còlera… El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis, l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.”
Clou l’homenatge a dins de l’antic Mercat, remodelat convenientment per a actes, en el mateix carrer del tramvia, després del sopar, recitació de poemes per voluntaris inscrits i l’actuació, sensacional, de Pau Alabajos. Inscrit prèviament, quan em pertoca llig, quasi del tot desbordat, aquest poema dedicat a sa mare i les nostres: “Et veig mare i et pense…” de la immensa obra al Mural del País Valencià d’on estrac aquests versos : “… Et veig les mans inflades, aquelles mans alegres i hàbils de llavanera, aquelles mans que t’eixugaves al davantal i prenien uns versos meus en el nostre idioma, aquest idioma que mantens intacte, ara t’evoque, mare, i invoque el teu ajut, et necessite encara. Et necessite molt.” “… la meua fe amb tu i en totes les mares del nostre poble, aquest que albires tu, ple de fulles verdíssimes a través del balcó, tota la glòria múltiple de l’horta”.
Amigues i amics, acabe. Per inabastable, impúdicament agosarat, mirava de reüll tots el racons de Burjassot per on passàvem, amb les orelles parades, tot amb la pretensió, infundada, de sentir la veu de l’Estellés inquirint-nos com a l’Ovidi: “Fills de putes, m’haveu furtat els versos!” .
