No sé quantes vegades es deu haver ficcionat la conquesta de València i ni tampoc tinc constància de tots els rius de tinta que la historiografia ha vessat per contemplar-la amb el garbell de la veritat. Allò que és cert és que realitat i fantasia sempre s’han lligat per teixir l’ordidura amb què retindre els records. No deixa de ser la matèria primera amb què la col·lectivitat crea la consciència de poble. De fet, llegenda i història s’entrellacen fins i tot en el Llibre dels Fets, de Jaume I, farcit d’una èpica de què els valencians de l’actualitat encara som deutors. Tota història, però, sempre estarà subjecta a un revisionisme amb què maldarà per no deseixir-se de la utopia del rigor científic. Un revisionisme que replanteja la veritat oficial adés engrandint-la, adés restringint-la a una dimensió decebedora.
Nogensmenys, la ploma de l’escriptor serà sempre la vareta màgica amb què poder escolar-se en els buits on la Història mai tindrà accés; aquesta màgia posseeix el do de convertir els succeïts pretèrits en tecles que puguen tocar-nos la fibra sensible. L’escriptor també esdevé un alquimista que reïx on la investigació es troba escapçada: posar-nos en la pell de qui viu els esdeveniments històrics en primera persona, transmetre les sensacions vívides de les ànimes afectades per aqueixa crònica que ens arriba de manera freda i enganyosament asèptica.
Totes aquestes disquisicions se m’han anant amuntegant al cap quan llegia El desordre de les dames de Pepa Guardiola (editorial Bromera). Un llibre que, quasi quasi, puc dir que m’ha caigut a les mans fruit d’aqueix atzar del qual es podria embastar una bona novel·la. Primerament, m’arribà la coneixença de l’autora mitjançant les xarxes socials però no n’havia llegit res encara fins que, molt amablement, em cedí un parell de textos seus per a la secció d’El conte del diumenge d’aquest mateix diari. Fou una autèntica descoberta a través de la qual vaig assaborir la introspecció psicològica, l’enginy narratiu i el lèxic virolat de l’escriptora de Xàbia i això m’emmenà a escorcollar-ne una miqueta més. Li vaig demanar directament quina obra seua m’aconsellava i ella mateixa em recomanà El desordre de les dames i, casualitats de la vida, es tractà de les primeres obres que em sobresaltà a l’ull en una de les parades de la Fira del Llibre de València. Reconec que em reserve cert escepticisme cap a les obres premiades (i aquesta rebé el Premi Enric Valor de Novel·la en 2008), perquè cada vegada estic més convençut de la màfia endogàmica que s’amaga a la rebotiga editorial. De Pepa Guardiola, però, ja comptava amb bones referències una vegada havia llegit ambdós contes ofrenats. Amb aquest aval no podia sostraure’m la temptació i una veueta em cridava a cau d’orella que el comprara en un dir Jesús. I és que moltes voltes una novel·la s’assembla a un meló, que l’aparença pot ser molt atractiva però fins que no l’obris per assaborir-lo no saps si és bona.
I en aquest cas m’he topat amb un producte literari que traspassa amb excreix el llindar de ser acceptable. D’alguna manera, l’autora és una d’aquestes fetilleres amb la capacitat d’embolcallar-te en la intrahistòria dels moments culminants del projecte jaumí de la conquesta de València i ho fa capbussant el lector en l’ambient de l’època. A banda de percebre’s que Pepa s’ha sabut documentar amb rigor històric, es nota l’esforç per ficar-se dins la pell de quatre personatges femenins enfarinats en trames personals tan embullades com les etapes històriques que solquen.
Hi haurà qui pense que exagere i que pixe fora de test, però llegir aquesta obra m’ha fet sentir-me una miqueta més valencià. Però no perquè m’haja revifat un sentiment patriòtic ni d’orgull nacional, sinó que m’ha introduït en la coneixença d’un moment clau de la nostra història. Aqueixa etapa de transició en què Balansiya passà a anomenar-se oficialment València i naixia el Regne com el coneixem en l’actualitat. Pepa Guardiola ha tingut l’habilitat emocional de fer-me sentir les batzegades d’una societat proteica en què cada ètnia pugna per fer-se un lloc en la problemàtica que implica la substitució de poder. Si a aquestes capes amb què embolcalla la narració, afegim la condició i mirada femenines de les protagonistes batallant en la seua conflictivitat personal, el fruit és d’allò més constructiu i enriquidor a nivell personal. I tot amb una prosa àgil i dotada de naturalitat sense excloure un ventall lèxic que revela un profund cabal que flueix fins endur-te a paratges inesperats.
En definitiva, El desordre de les dames és un llibre la lectura del qual, mitjançant una òptica innovadorament femenina, ajuda a aprofundir. Aprofundir en la història com a poble, aprofundir en la nostra llengua, aprofundir en les emocions humanes, aprofundir en les relacions multiculturals i interculturals, aprofundir en l’amor com a força trasbalsadora i irreverent capaç de desafiar tot ordre establert, aprofundir en una mirada femenina i feminista quan la dona sap enfortir-se en moments de crisi… I, tot plegat, aprofundir en un mateix.
