El que si que espere és que no passe com amb altres PNL, que s’aproven ací i després resten al tinter. Juan de Dios Navarro Caballero, membre de la Comissió de Medi Ambient, Aigua i Ordenació de les Corts Valencianes pel Partit Popular (29/05/2018).
Com un pas més d’una coreografia ben assajada, hi hagué sessió d’aquesta Comissió de Medi Ambient només tres dies després de la manifestació del vedat a València. Feia molt que el PP havia presentat una proposició no de llei “per a la dignificació del sector cinegètic de la Comunitat Valenciana” i no sé quant tardaren la resta de grups en presentar les seues esmenes i com pactaren el text transaccional que fou aprovat per unanimitat davant dels “representants del sector”, convidats a la sessió i festejats per totes i cadascuna de les persones portaveus.
La transparència del canal de les Corts Valencianes només arriba per a qui té Internet Explorer, que si no estic equivocat és una cosa del segle passat. He volgut pujar a YouTube un vídeo més accessible amb les imatges de la sessió que ens mostren tota eixa coreografia, tota eixa gestualitat, tot eixe llenguatge corporal que ens dóna el primer dels subtextos de la cosa.
Ja és costum que els representants dels diversos negocis d’explotació animal facen el paseillo davant les institucions, més convidats, anunciats amb heralds i trompetes i efusivament saludats que si foren la reina d’Anglaterra. Ho he vist moltes vegades amb la gent dels bous al carrer. Amb la gent animalista, per contra, els i les nostres representants solen reduir la seua expressivitat al nivell d’una màquina de vending. Controlen els gestos i mantenen les distàncies personals i discursives, que ningú no es vaja a pensar que tenen excessives simpaties amb la defensa dels animals!
Els del negoci, normalment gent major, mostren un gest tan crispat com el d’eixos americans de les pelis que es desperten de colp per un soroll a la cuina i van cap allà amb un bat de beisbol, eixe que tenen a tocar del capçal per a quan faça falta. És com si els hagueren obligat a llevar-se la bata i les sabates d’anar per casa per a fer manifestacions, donar entrevistes molts arreglades a diaris amics i renyar polítics, a unes hores que no són hores. És com si estigueren molt fastiguejats pel robatori d’una comoditat que senten seua.
I és com si la gent de la política els volguera mostrar des del principi que poden estar ben tranquils per a fer-se perdonar tot allò seu. I així és com diuen tot el que són capaços d’arribar dir, com podem sentir tots els discursos de l’esquerra posteriors a la votació de la PNL. Dic l’esquerra perquè són propostes polítiques que afirmen ser la nostra única esperança i/o alternativa i també perquè són les úniques de les quals jo esperaria alguna cosa més.
L’esquerra ens diu (o millor, els diu) que respecten la caça i els caçadors perquè representen una part important de la societat, que els veuen tan grans i majoritaris com el soroll que fan amb els seu poder i els seus diners. Que tenen les portes sempre obertes i que mai els han escoltat a les administracions com els escolten ara. Que són dignes de confiança per a gestionar espais naturals i boscos públics i omplir-los de por i sang.
Ens diuen que existeix una cosa que es diu “caça social”, feta des de baix i tan horitzontal com els cadàvers inerts de les seues víctimes. Que matant per gust (li diuen “forma d’oci essencial”) mantenen i reequilibren la natura, custodien i preserven el territori de l’impacte humà. Els diuen que tenen la seguretat que els que respecten les espècies i els ecosistemes són la majoria.
En la carrera per guanyar-se la coroneta de bon xiquet, el representat socialista fins i tot arriba a repetir nerviosament que parlem de l’ofici més antic del món, “que és aquest i no altre”. Que els éssers humans anem arrossegant el colesterol pel camp disfressats de Rambo i disparant tot allò que es mou “durant els segles, durant tota la història i els processos de transformació” i que per això la caça és el que ens ha configurat com a societat occidental. No l’escriptura, ni l’agricultura, ni el progrés tècnic o científic, ni qualsevol altre pilar de la civilització.
Ja crescut, l’home soltà allò que, contra el “vell, nefast i pervertit concepte negatiu” de la caça, es pot ser ecologista mentre s’omple el món de residus de plom o d’això que anomenen “especies invasores” i que existeix un “vincle emocional i cultural entre el caçador i la presa”. Se nos vino arriba, com dirien els taurins que també són els més ecologistes i els únics que s’estimen els bous. Jo llevaria la presa de la frase, perquè em puc imaginar quin serà el seu vincle emocional amb un senyor acalorat, pantaixant, amb els peus bullint i l’escopeta al muscle o amb un pijo triomfador que el vol crivellar amb fletxes.
És de justícia reconèixer l’evident subtext de rebuig a la caça que trobem a la transaccional o a les paraules de les portaveus de Podem i Compromís. Està als textos esmenats perquè parlen de modalitats legals i no de caça en general o de potenciar l’acció de l’administració en lloc de la dels caçadors. Dir que la majoria de caçadors i formes de caça respecten la natura és la seua forma de dir que n’hi ha que no ho fan. Dir que cal formació és dir que no la tenen.
Citen el silvestrisme i ens recorden que la caça de polles d’aigua amb trampa està prohibida per lleis i sentències judicials, s’evoca el parany sense anomenar-lo. Aprofiten l’oportunitat per a recordar-nos que “els plans tècnics de caça s’aproven per silenci administratiu sistemàticament, però des de fa vint i tants anys i perquè mai hi ha hagut personal per a valorar-los adequadament” o que “les memòries que presenten els caçadors es donen per bones, donat que tampoc hi ha mitjans per a controlar que tot açò es faça correctament”.
En tot cas, aquest missatge està molt solitari, queda molt soterrat pels xiuxiuejos a cau d’orella de la bèstia que són la marca d’aquests quatre anys de canvi i que ja tenen afegida aquesta unanimitat a favor de la caça amb una PNL. Espere que no siga alguna cosa més que farcit com reclama el representant del PP, perquè seria de traca que fóra l’única PNL que passa de la primera pantalla.
