Quan amb tanta freqüència com ara oïm parlar de la corrupció, molta gent ho sent com una cosa llunyana, de Madrid o així, com si no ens afectara als que vivim ací. Cras error perquè la corrupció ha sigut (és encara, mentre no acabem definitivament amb ella) una inundació que ha arribat a tots els racons de la nostra geografia i els diners furtats/malbaratats pels corruptes han eixit de les arques públiques, és a dir, dels nostres impostos, de les nostres butxaques…
1. Les xifres conegudes
Resulta difícil saber quant ens ha costat la corrupció que hem patit durant dècades, les xifres exactes segurament mai les coneixerem, però sí que podem calcular el muntant aproximat. Això han fet la Universitat de Las Palmas i la Càmera Nacional de Comerç i Competència, que han estimat la corrupció espanyola en 87.600 milions d’€/any, 46.700 per sobrecostos en l’administració de l’Estat i 40.000 per corrupció directa.
I en corrupció la Comunitat Valenciana (CV) ha sigut capdavantera, un pèssim referent nacional i internacional durant dues dècades. Per a vergonya de tots nosaltres, ens han fet famosos casos com el de Terra Mítica, que costà més de 400 milions i dotze anys després es va vendre per 65; el de la Ciutat de les Arts i les Ciències, que fou pressupostada en 300 milions d’€ i finalment va costar 1.300; els de la Ciutat de la Llum, l’aeroport de Castelló, la Copa de l’Amèrica, la Fórmula 1, Gürtel, Emarsa, Noos, Fabra, Blasco, Camps i molts altres, fins i tot van convertir la visita del papa (30 milions d’€) en un negoci brut. Els corruptes no s’han tallat ni un pèl, per què anaven a fer-ho si elecció rere elecció la majoria dels electors valencians tornava a votar-los?
Així doncs, el cost total de la corrupció de les últimes dècades a Espanya es calcula en uns 204.000 milions d’€4, dels quals 14.000 corresponen a la CV. Però l’estimació nacional es queda curta si atenem a les xifres de la Universitat de Las Palmas i molt més curta per a la CV perquè no comptabilitza com a corrupció netament valenciana la ruïna provocada a les caixes i bancs autòctons, ruïna íntimament relacionada amb l’especulació immobiliària, la pèssima gestió de les elits i l’excés de corrupció. De fet, sols la ruïna de la CAM ens ha costat altres 11.000 milions d’€ i Bancaixa i Banc de València al voltant de 10.000 milions més, així que el forat negre de la corrupció autòctona puja al voltant dels 35.000 milions d’€, xifra pareguda a l’enorme deute autonòmic que arrosseguem (46.000 milions d’€).
Per tant, els corruptes ens han furtat uns 7.000 € a cada valencià…
Són xifres astronòmiques, increïbles per a un país humil com el nostre, però és que han sigut molts anys de furtar a mans plenes de l’erari públic. I la corrupció no costava sols la simple comissió o mossegada; per quedar-se amb 30 milions d’€ els corruptes havien d’inventar-se obres que ens costaven a tots 1.000 milions d’€, de manera que han malbaratat molt més del que finalment han furtat, ells i els seus partits podrits.
I després venien amb les retallades, perquè les factures pujaven més que els ingressos i no retallaven d’allò superflu sinó directament del més necessari per al benestar de la població: educació, sanitat, pensions, dependència i medi ambient. Així, els corruptes han seguit furtant i malbaratant en plena crisi, quasi impunement, i a més han aprofitat les retallades per privatitzar els serveis més imprescindibles i alguns béns públics. Doble negoci brut.
I quant ens ha costat la corrupció als riberencs (perquè els diners públics ixen també de nosaltres)? Doncs amb aquelles quantitats enormes, en proporció, ens han furtat uns 2.100 milions d’€, xifra equivalent a les pèrdues econòmiques de 7 pantanades. Sens dubte, els ionquis dels diners que han dirigit la CV durant les dècades de la corrupció desenfrenada han resultat pitjors inclús que la pantanada.
Vos imagineu les coses que podríem haver fet a La Ribera amb eixos 2.100 milions d’€? Per exemple, repoblar les àrees muntanyoses que no es recuperen soles, actualitzar les pensions, fomentar el consum de productes ecològics locals, augmentar les beques, autoabastir d’energia solar els edificis públics, reduir la ràtio d’alumnes per aula, fer les vies verdes i completar la xarxa vial per a ciclistes i vianants, incrementar el personal sanitari, aplicar pertot arreu les 4R, millorar els serveis públics, etc. I tot això hauria creat desenes de milers de llocs de treball, de forma que pràcticament no tindríem atur…
2. L’impacte de la corrupció sobre el medi ambient
Un humil carril bici com el que reclamem entre Manuel i Xàtiva, que ja està mig fet amb la via abandonada i costaria de recuperar menys d’un milió d’euros, no és una obra pública que puga atraure els corruptes. En canvi Terra Mítica, la Ciutat de les Arts, la Ciutat de la Llum, els aeroports, els AVE, les autopistes, eixes sí que els atreia perquè costaven molts milions cadascuna i permetien comissions ben lucratives. Igual podem dir dels grans esdeveniments, com la F-1, la Copa Amèrica o fins i tot la vinguda del papa. Per això, han proliferat tant les grans obres públiques i els grans esdeveniments, unes obres i esdeveniments faraònics de dubtosa o nul·la necessitat que, per les seues dimensions i ubicació a sovint atemptaven contra espais naturals o rurals soterrant-los baix del formigó o l’asfalt.
Així doncs, la primera víctima de la corrupció han sigut les arques públiques i la segona el medi ambient, patrimoni de tots. No fou cap casualitat que els primers a donar l’alarma i oposar-se a aquestes obres faraòniques fórem els ecologistes. Nosaltres hem vist espantats com es destrossava la terra i es malbarataven els diners de tots i sempre que hem pogut hem lluitat contra tals desficacis.
Per altra banda, malgrat ser imprescindible per a tots, el medi ambient és el germà pobre dels pressupostos i les retallades per la corrupció generalitzada també li han minvat partides ja de per sí escasses, com per exemple la de prevenció d’incendis forestals, amb el posterior agreujament dels incendis. I s’han deixat de fer moltes coses importants en medi ambient perquè no hi havia prou pressupost, això mentre seguien (i seguixen) malbaratant milers de milions fent-ne més km d’AVE per capita que la mateixa Alemanya, la qual cosa és tan dramàtica com ridícula.
Per arrodonir la feina, en 2013 aprovaren la llei Montoro amb l’objectiu d’apropiar-se dels monts comunals per vendre-los al millor postor, amb el risc obvi de destrucció d’espais naturals per especuladors urbanístics o cinegètics. Recent tenim l’escàndol en saber que Hisenda anava a vendre un mont amb una cova que tenia restes arqueològiques importants; finalment feren marxa enrere i no el vengueren, però quants bens naturals o històrics hauran venut ja?
3. Els ecologistes hem estalviat milions d’€ públics
Quan els ecologistes aconseguim parar algun macroprojecte, no sols salvem un tros de terra viva sinó que, a la curta o a la llarga, també estalviem milions d’€ a les arques públiques i de vegades als mateixos capitalistes que anaven a invertir en negocis inviables o especulatius que acaben enfontsant-se amb l’esclafit de la corresponent bambolla.
Sense anar més lluny, quants milions d’€ ens hauríem estalviat tots de no haver-se fet, com reivindicàvem els ecologistes, els monstres de formigó inútil i ara abandonats que avui embruten molts llocs de la nostra geografia? Per exemple, la pista de Fòrmula 1 a València, l’aeroport de Castelló, la Ciutat de la Llum a Alacant o el nou centre comercial inacabat de Vilella a Alzira, un avortament de formigó que mai li va fer falta a La Ribera perquè ja n’hi ha altres dos molt a prop. Són monuments a l’avarícia i l’estupidesa humana que han provocat grans forats econòmics a la Generalitat i les Caixes, que com sempre s’han tapat amb diners de tots.
I quants milers de milions d’€ ens hauríem estalviat s’haguera millorat la xarxa ferroviària normal, com sempre hem demanat ecologistes i treballadors, en lloc de construir els milers de km d’AVE que ara tenim absolutament infrautilitzats i no guanyen ni per al seu manteniment?
4. Per què ha passat açò?
En altres països europeus els polítics dimitixen simplement per una donació il·legal de 435 € o per plagiar una tesi doctoral. En canvi, ací, en aquest pobre i endeutat país, pràcticament ningú dimitix i abans de condemnar els corruptes primer han condemnat o apartat els jutges que volien jutjar-los. Indubtablement estem patint la maleïda herència del franquisme.
La corrupció ha crescut tant perquè no es va tallar al principi, tot el contrari, es va dissimular i protegir; damunt, els governs, còmplices, han arribat a indultar alguns dels pocs corruptes condemnats. I és que el partit majoritari, que ha fet les campanyes electorals amb diner negre, controlava el parlament i el senat, nomenava el fiscal general, la majoria dels membres del consell general del poder judicial, el director de RTVE, etc. On està la separació de poders? I la imparcialitat dels mitjans informatius? Quina classe de democràcia és esta?
Fins i tot es va permetre que el govern del partit més corrupte contractara, de forma dubtosa i discutible, l’empresa que recompta els vots de les eleccions generals, a la qual han agafat donant-li il·legalment a aquest partit 600.000 €… Així les coses, alguns ja dubtem inclús que el resultats electorals nacionals foren reals i no els hagen manipulat.
Mai hauríem arribat a estos nivells de corrupció si no hi haguera hagut tanta manipulació informativa ni tanta ximpleria i complicitat popular. Com podia la gent normal seguir votant polítics corruptes que estaven pendents de juí? Com no exigien les bases dels grans partits, presumptament democràtics, que dimitiren els seus líders esguitats de corrupció?
“España va bien”, repetien com un mantra, mentre malgastaven el patrimoni de tots i gestaven la ruïna actual. I la consigna va calar tant en aquella època que, quan alguns protestàvem contra les grans obres i els grans esdeveniments per evitar el malbaratament i la destrucció ambiental, havíem de discutir fins i tot amb els amics, que no entenien el nostre rebuig i ens deien que s’estava creant riquesa i treball.
Doncs bé, el resultat final d’aquella política corrupta i desastrosa ha sigut 4.000.000 d’aturats, 12.000.000 de pobres, 700.000 famílies sense cap ingrés, 2.500.000 de xiquets desnodrits o en exclusió, 400.000 famílies desnonades, emigració forçosa de 500.000 joves, 1.160.000 milions de deute públic oficial, pràcticament el 100% del PIB, més les terribles seqüeles de les retallades en sanitat, educació i drets. Una crisi nacional que encara no s’ha resolt i que s’ha acarnissat amb les classes baixes i mitjanes, que s’enfonsen mentre les de dalt cada vegada són més riques.
5. I com podem acabar amb tanta corrupció?
La corrupció és un càncer social que va debilitant, corroint, enverinant i destruint la societat. Per això resulta imprescindible castigar exemplarment els corruptes i acabar amb la impunitat que han gaudit durant dècades. Hi ha moltes mesures que poden ajudar:
- Els delits greus de corrupció, com els de lesa humanitat, no han de prescriure mai.
- Tampoc han de ser indultats els polítics o empresaris condemnats per corrupció.
- Han de quedar inhabilitats a perpetuïtat per ocupar càrrecs públics i contractar amb l’administració.
- Anàlogament, les institucions públiques no han de contractar amb empreses condemnades per corrompre polítics.
- No alliberar els corruptes fins que tornen l’últim cèntim que han furtat i malbaratat.
- Els partits dels que furten i malbaraten han de ser responsables subsidiaris.
- Cal anul·lar els bitllets de 500 € perquè són armes de corrupció massiva.
- Separar realment els poders de l’Estat, el govern no ha de nomenar jutges ni fiscals.
- Crear d’una fiscalia independent i especial adreçada contra la corrupció.
- Mitjans de comunicació realment independents, almenys els públics.
- Elaborar una llei sobre l’enriquiment il·legal, de forma que es puga embargar a tot aquell que no justifique d’on han eixit els milions que té.
- Però, sobretot, la mesura més efectiva per acabar amb la corrupció és no votar els corruptes ni els partits que els consentixen. Ja hi ha prou que ens furten a mans plenes i damunt es riguen de nosaltres, ningú hauria de dipositar la seua confiança en gent que sabem que són uns lladres, perquè això és el que són el corruptes, uns lladres de guant blanc, més perillosos que els de les navalles perquè a estos se’ls veu vindre i procurem protegir-nos, mentre els corruptes quan els veiem ja han saquejat les arques públiques.
6. Epíleg (s’acaba ja la corrupció?)
Setmanes després d’escriure el text anterior, per fi han detingut al padrí de la corrupció del PP a la Comunitat Valenciana, Zaplana, un personatge que com tothom sap començà la seua ascensió política a Benidorm gràcies al vot d’una trànsfuga del PSOE, a la qual endollà en aquell ajuntament durant molts anys amb un bon sou i feina desconeguda…
També s’ha fet pública la sentència del juí central del cas Gürtel, amb fortes condemnes als principals encausats: Correa (51 anys), Ortega (38), Crespo (37’5), Bàrcenas (33), López (31), Iglesias (15), etc., i la condemna explícita del PP a títol lucratiu, demostrant definitivament la seua comptabilitat en B i que el partit es va finançar durant molts anys amb diners negres procedents d’empreses a les quals després facilitaven contractes públics.
Tot açò ha originat la moció de censura que, per fi, ha desallotjat del govern d’Espanya al partit més corrupte del país i potser de tot Europa. Però abans de descavalcar encara han tingut temps d’apartar al jutge més crític per evitar que la dona de Bàrcenas vaja a la presó i que el tresorer publique alguns documents encara més compromesos per al PP, com havia amenaçat prèviament.
Per fi ha caigut el PP del govern central; malgrat la inestimable ajuda que li han prestat Ciutadans i els grans mitjans de comunicació, han caigut els més corruptes. Quelcom que pareixia impossible ha passat. S’obri ara un futur d’esperança per a Espanya. Podran netejar el país de tanta podridura com s’ha acumulat durant els darrers 20 anys, 80 anys? Es revertiran les mesures antisocials, antidemocràtiques i antiecològiques que ens han fet retrocedir a la cua d’Europa? Podrà encetar-se encara una autèntica negociació lliure i fraternal amb els catalans?
No perdem de vista que el PSOE també està molt esguitat de corrupció, de fet és el segon partit més corrupte (molt darrere del PP, això sí). Voldrà Sánchez netejar de veres l’Estat? S’atrevirà, amb alguns dels seus barons esguitats de corrupció? Li donaran suport els altres partits de la moció? Podran amb l’oligarquia que està darrere de tota la corrupció i la involució? I què passarà amb el deute públic immoral, injust i astronòmic que deixa el PP com a herència terrible? Canviaran realment les coses o serà sols un canvi superficial, d’imatge, per continuar en el fons igual?
En fi, siguem moderadament optimistes i pensem que millorarem. Però la força per trencar definitivament amb la inèrcia de corrupció que arrosseguem és el poble en peu. Cal, doncs, seguir mobilitzant-nos per defensar els drets elementals que ens han furtat junt amb els diners…
