La situació de Sant Domènec a València ha estat notícia. Tot ha estat arran d’una proposta aprovada a les Corts, a iniciativa de Compromís i assumida pels membres del Pacte del Botànic, a la qual s’ha oposat la dreta. Desconec els termes exactes de la proposta, tinc a l’abast allò que s’ha publicat, el tema de fons està en la petició de la cessió del conjunt que el seu dia fou un dels monestirs més rellevants de l’Antic Regne, conjunt que ostenta la condició de Bé d’Interès Cultural (BIC). La controvèrsia ha sorgit d’immediat, des de l’oposició aferrissada i patriòtica a favor del manteniment de l’ocupació del monument per l’exèrcit, en concret per una unitat connectada a l’OTAN, fins a les postures més moderades que han abduït la poca entitat argumental de la proposta i alguns termes ofensius a les forces armades continguts en aquesta.
En diversos moments, algunes entitats han manifestat la necessitat de tindre previsions sobre què cal fer amb els immobles de l’Església que queden desocupats i que, per tant, corren el risc de desaparèixer o transformar-se de forma poc escaient; citem exemples: el Convent de Santa Clara a Xàtiva, La Trinitat a València, El Convent de Benissa… Igualment, hi ha casos, com és el cas que ens ocupa, envers els quals hi ha un desaprofitament de les seues potencialitats com a bé públic cultural. Resulta aleshores necessari establir una mena de criteris, definits des de les instàncies públiques de la Generalitat; per exemple: que puguen ser emprats davant de situacions concretes.
Doncs, tornem al cas de San Domènec. Fa pocs anys vaig participar en l’elaboració d’un informe del Consell Valencià de Cultura que tractava de buscar eixides a la situació. Doncs, algunes de les possibilitats que aquell informe preveia serien plenament vigents a hores d’ara. En aquell document concloíem que era recomanable la cessió temporal d’una part del conjunt, aquella que és més visitable i des del punt de vista arquitectònic més rellevant, Sala Capitular, Claustre… La cessió podia ser sols d’ús, puix que la corresponent a la titularitat podia deixar-se de costat. Així, també se suscitava fixar un lloguer amb un preu simbòlic o la gratuïtat. I a quina entitat se li podria cedir la gestió? L’opció més raonable semblava ser la d’una gestió mixta de la Conselleria i l’Ajuntament, tot sota unes normes convingudes en la forma de conveni de col·laboració de l’Estat, autonomia i municipi.
Resulta, però, prou cridaner com en tota aquesta controvèrsia, gestada com he dit a partir de la proposta de Compromís, no ha s’ha fet referència a aquest informe del CVC, una entitat consultiva estatutària i, per tant, que té la funció de vetllar pels valors culturals valencians. Possiblement s’ha perdut l’ocasió d’abordar aquest tema amb més rigor i ganes de fer bé les coses, amb un resultat que, sense cap dubte, serà positiu, almenys des de la perspectiva d’ampliar l’oferta cultural a curt o mitjà termini.
