No cal esser un Beethoven per adonar-se’n que, amb aquest títol, em refereixo a les gavines, concretament a les blaves. Fins i tot, podria afegir-hi una allargassada retafila de més qualificatius ben adients, tot essent conscient que, per convenciment, no puc perquè no sóc ningun Josep Pla ni tampoc un Azorín, els quals, mestres notables de l’escriptura de simplificació, en cercaven tan sols un per descriure el substantiu. També, tot ha de dir-se, perquè, si n’afegeixo, potser se me n’eixirien les anguiles del cabàs dient alguna inconveniència, perquè dia rere dia, per les seues malifetes i descreences, me’n puge per les parets. No em para bé, però què hi faré?
Malicioses, venjatives i oportunistes, perquè davant els esdeveniments recents a Catalunya i al País Basc, per amagar les pròpies vergonyes, neguen sistemàticament que la seua Espanya és un Estat plurinacional com proclama, ves per on, la deïficada i sacralitzada Constitució del 78, adreçant-se ací plegades, amb el sarró buit de decència i d’inversions, a una trobada propagandista en la nostra ciutat d’Alacant, amb Mariano Rajoy al capdavant, a amenaçar els valencians, “a por ellos, olé, olé”, tractant de fer-nos por, sense adonar-se’n, o sí, que qui fa por és perquè en té, ja que consideren, analitzant-nos, que a aquesta terra, pobres de nosaltres, anem pel mateix dolent camí inconstitucional, infernal, d’aquelles dues nacionalitats. Ves per on també la incongruència, constitucionals.
Injusta la molada perquè en Mariano Rajoy, el seu caporal, un polític dolent, mal governant, deixa podrir els assumptes per intransigència a l’estil de Cánovas del Castillo quan la Guerra de Cuba, “Hasta la ultima peseta, la ultima gota de la sangre de sus hijos”, i endossa els resultants del podrimer a la justícia, amenaçant el Consell de la Generalitat de remetre al Constitucional, atiat per la infidel a la llengua pròpia Bonig, així com pel ressol a l’orella dels nacionalistes “naranjitos” de Rivera, la Llei del Plurilingüisme aprovada per les Corts del País. Tribunal que, en la majoria de les vegades, si no els dóna la raó, suspèn preventivament sine die la llei.
Injusta la molada quan, amb taps a les orelles, fan cas omís de les alertes del Consell d’Europa per l’incompliment manifest de la Carta Europea de Llengües Regionals, que garanteix l’ús dels seus idiomes. Segons l’últim informe de Plataforma per la Llengua, datat de desembre de 2017, a cap dels ministeris de l’Estat espanyol, que tenen més de 33.000 llocs de treball al País Valencià, Catalunya i les illes Balears, la llengua és un requisit per accedir-hi. D’aquestes places de funcionari, menys d’un 2% consideren la llengua cooficial com un mèrit. Tan sols el Ministeri de l’Interior frega el 8% de llocs. Al departament d’Educació, Cultura i Esports, així com al d’Hisenda i Funció Pública, es compta tan sols amb un escarransit 1%. Dóna a conèixer la Plataforma per la llengua que, a la Justícia la llengua pròpia és a prop de la mort clínica.
No tan sols Europa ens fa la cara roja: la Xunta de Galícia, en mans de les gavines gallegues, considera que el requisit de conèixer les llengües oficials per accedir a la funció pública és l’única manera de garantir el dret de l’opció lingüística. La senyora Bonig, enemiga del valencià, a més d’atiar Rajoy perquè recórrega la llei, manifesta a bombo i platerets que si arriba al poder abolirà qualsevol requisit que al País hi haja establert. Una manera d’anar i d’afermar el castellà, sense cap mena de dubte, cap al monopoli.
Infidels i bordes també, perquè d’una mala classe descarada munten una paradeta informàtica perquè s’adrecen denunciants de tota mena i especialment de pares d’alumnes, per “l’adoctrinament” de part de professors del sistema educatiu públic. No diuen res de la concertada i privada tot perquè enllà, emparats per la justícia, deixen separar alumnes per sexe, aplicant mètodes religiosos de l’Antic Testament que, si els sentís el Papa Francesc, a bon segur se li enrogiria la cara.
Infidels i bordes, unes gavines presumptament podrides que, hereues directes dels paràmetres i ideologia d’aquell dictador del bigoti i la veu aflautada, que jau al Valle de los Caídos, les subvencionen amb diners meus, vostres i de tothom, per conservar i difondre la seua memòria, adoctrinant els que no volen saber i entrebancant el canvi de carrers, amb noms d’impresentables personatges que aborronen la decència més elemental.
Infidels i bordes cínicament sense dotar de diners, des que aplegaren al govern l’any 2011, la Llei de Memòria Històrica de gent a orris que jau per arreu de les voreres dels camins i en fossars, anònimament.
Ja sé què hi faré, em tape el nas, me’n vaig on és “Pobles del Mural, Antologia del Mural del País Valencià” de l’Estellés, “A Carles Salvador”:
Mai no vares deixar el capçal del teu poble malalt. Assegut a un racó, tu pensaves el teu poble, que tornaria a ésser un poble de falç o no seria. Et debaties, et resisties a creure que no seria.
