Íñigo de la Serna, ministre de Foment, ha estat recentment al País una altra vegada; de fet, des de l’any passat sembla que mai se n’haja anat. A la terra valenciana, que s’empara de sota el mant de la Geperudeta, tothom ho sap, rebem tot tipus de personatges, perquè endemés d’ésser una terra poblada de gent meravellosa i acollidora és una terra fèrtil i propícia, ja que hi campa sense cap entrebanc qualsevol collita baixa o arborada, fins i tot aquella d’on frueixen les més enormes mentides, les quals poden ser sembrades per qualsevol, especialment per governants procedents de l’altiplà.
En aquesta ocasió, per a més inri, no sols de mentides hi ha sembrades, sinó que tant De la Serna com Bonig ens han titllat de deslleials. Per suposat, conseqüentment amb l’esmentat al paràgraf anterior, no ningú ha dit ni olives al respecte, perquè endemés, tothom ho sap també, en aquest territori, hi ha per metre quadrat més ensabonadors i llepaires que en ningun altre territori de l’Estat. Per experiència sabem que, a eixe tipus d’individus, els amos, quan se’n farten, els administren un puntilló, i així ens va, particularment quan als pressupostos estatals, any rere any, pel que fa a inversions, així com per a un finançament adient per cobrir les nostres despeses bàsiques, som a la cua de les cues de totes les nacions, territoris i autonomies del domini espanyol, i no hi ha manera enrasar-nos.
Les mentides i descreences vers els valencians són digerides des de l’antigor, sense necessitat de cap protector estomacal, car ací l’estómac el tenim a proba de bomba. Cal recordar frases i fets històrics que ho recalcen, que són gravats a sang i foc al sistema digestiu i al disc dur de cadascú. Una mostra, aquella que diu, amb força raó, que “som uns molls”, atribuïda a l’inefable comte-duc d’Olivares quan li haguérem de donar a Felip IV diners i homes al Sénia, capitulats a les Corts de Monsó, a la primera mitat de la centúria del sis-cents, per seguir barallant-se en la guerra europea d’aleshores amb els nostres germans del nord, quan tots plegats hi vam sorgir amb la cua entre cames, perquè van donar el Rosselló, un país nostre, als francesos.
Episodi històric de submissió, per citar-ne un altre, un segle després, pels crits laudatoris en forma de masoquisme d'”ens agraden les cadenes” adreçats a l’ignominiós Ferran VII el Desitjat, avantpassat de l’actual Borbó regnant, mostrant subjugació quan es passejava pel cap i casal, perquè ací li havíem fet el llit, barallant-nos amb Napoleó, i ell tornava per salvar-nos. El rei felló, havia desembarcat a València procedent del “presidi daurat napoleònic”, després que l’emperador hagués matat prou dels nostres, endemés d’espoliat, saquejat i devastat un territori extensíssim i un patrimoni nombrosíssim.
Per eixe motiu, com deia adés, de tant en tant, algú de l’altiplà, quan hi ha tambors de guerra, o sense ells, cridat i acompanyat de la traïdoria crònica d’ací, ens visita fent allò que vol, dient-nos allò que li pareix. Dir-nos deslleials, fent-nos comptes, vist el vist, és tan sols un petit puntilló.
Seria més propici aplicar-li el terme deslleialtat a De la Serna i al President del Govern, en Mariano Rajoy. No cal esmentar a Montoro, quan l’any passat per ara ja va ésser ací per tal d’explicar-nos allò inexplicable amb motiu de les queixes de tot l’arc parlamentari de les Corts Valencianes, incloent-hi les gavines llogarenques en veure, en els pressupostos per a 2017, una manca descarada d’inversions i de finançament, particularment en l’àmbit ferroviari (tren de la costa i rodalia de la ciutat de València).
De la Serna, per tal de llavar-nos la cara, va inaugurar cinc quilòmetres de carretera, de la variant de la Font de la Figuera-Jumilla, d’un total de 15 km, i ens va dir que la resta, així com obres a Morella o la millora del ferrocarril a Terol, serien acabades en el 2020. Un servidor digué la seua al respecte en un article del 7 de juliol de 2017, “Íñigo de la Serna, polític de raça”, que si voleu podeu llegir ací, demostrant modestament que De la Serna, així com el seu caporal Rajoy, són especialistes fent de Don Tancredo, i a no fer res de res especialment i particularment per nosaltres, a més a més de dir-nos bona cosa de mentides, tot i que el 2020 encara és per vindre. Allò promès per al 2020 no s’ho creuen ni els xiquets.
Al novembre de 2017, davant totes aquestes descreences, tots plegats, sindicats, associacions empresarials, societat civil, etc., es van manifestar reclamant el que ens pertany. Enguany, la resposta per als de 2018 ha sigut burlar-se en la nostra cara, així com en la de 33 alcaldes de l’àrea metropolitana del cap i casal que han estat a Madrid esta setmana i no han estat rebuts per Montoro quan han anat a dir-li que són necessaris 38 milions d’euros per al transport metropolità perquè se n’han assignat 0 mentre que, a Madrid, li han atorgat 127 milions, a Barcelona 109 milions i a Canàries 48 milions. Deslleialtat? Si, la del Govern Central.
Cridada a capítol a Madrid, l’inefable Bonig, al 2017, hagué de confessar-se del pecat d’infidelitat comés vers el govern estatal per haver criticat les nul·les inversions assignades i feu mut i callosa que ve la rabosa en un acte de deslleialtat immens cap al poble valencià, el mateix que l’ha votat i al qui es deu. Vinguda d’enllà mamprengué ja conversa, escarnint el Consell de la Generalitat, i particularment els empresaris, amenaçant-los de retirar-los les subvencions.
Amigues i amics, tant des de sota terra com des de sobre, hi ha veus que ens clamen queixant-se’n. La d’Estelles n’és una, com sempre. El recordem com mai, als 25 anys del seu traspàs. I heus ací uns versos de l’Antologia del Mural del País Valencià editat per l’AVL: Fals penó és aquell que no és camí, fals penó és qui diu la drecera. Fals penó és, i falsa polseguera, vertiginós i fals redolí. Demane en va, demane no sé a qui, clau que ha d’obrir l’antiga calaixera. No sap on és, tampoc no sap on era en pergamins dictats i bruts de vi.
