He vist amb enveja i admiració mobilitzacions ciutadanes d’impecable segell pacífic i entusiasta. També he albirat la cara de magranetes agres que ganyotaven els observadors castellanopensants. En el concert de les nacions sense estat, Catalunya ha sigut una referència inèdita pel fet d’expressar els seus somnis de manera festívola i alegre: el moviment pacífic més constructiu de la història dels pobles. Bé, ara s’ha despertat. El projecte molt ben justificat de més de dos milions de catalans ha esclafit al bell mig d’una quimera.
No ha pogut ser, germans. I no vos podeu imaginar quant que ho lamente. La maquinària prepotent d’un estat que diuen de dret, però que no és més que un niu d’aus assedegades de sang il·lusionada, actua amb urpes esmolades i amb absoluta impunitat. Els pardalots famolencs i desprestigiats esbudellen la nació que odien des de la profunditat dels temps. Repasseu la història. Bombardejar Barcelona cada període de temps per a subjectar el paisanatge indòcil ha sigut una estratègia espanyola.
Heu perdut perquè no podíeu guanyar… de moment. No teniu instruments ni escuts antimíssils. Amb això no intente dir que construïu arsenals de guerra, però sí que m’agradaria transmetre-vos una intensa inquietud. Es tracta de les darreres actuacions dels Comitès de Defensa de la República. Si persisteixen en la línia violenta que les imatges televisives de tot arreu difonen, tota l’èpica que heu adquirit de manera exemplar i insòlita, s’esvairà als ulls del món. Totes les opcions polítiques –segons afirmen (?)– es poden defensar a través de la paraula. Que no es malbaraten mitjançant conductes punibles. Que la Catalunya catalana evite infiltracions pernicioses. Que la contenció cívica impere perquè, si persisteixen a ser portada de telediaris, l’enemic interior i exterior rebrà munició de franc. Ja sabem que la força moral és menystinguda, però fer país, dissortadament, equival a sacrifici. Que no se n’immolen més en la imposada ara de la venjança. Que la classe sobiranista no permeta cap escletxa per on es filtre el dubte i, amb ell, la calúmnia. No lliureu debades javelines als qui profanen l’esperit de la democràcia. Aprofiteu la cruïlla favorable i recupereu l’autogovern. Com més transversal, millor. No feu patir més els qui veuen l’enorme gesta catalana com el fet més transcendental de la política dels darrers temps.
