Darrerament són notícia l’acusació de certs rapers per injúries a la corona i fins i tot ja està confirmat que un d’ells, Valtònyc, acabarà amb els ossos a la presó. Molt bé. Injúries a la corona. I l’interrogant que formule seria: quan es jutjaran els responsables per injúries a la ciutadania?
La llista d’injúries a la ciutadania és extremadament immensa i la llista de crims que es cometen contra aquesta es desenvolupen dia sí i dia també.
Per començar, s’hauria d’acusar un exresponsable de certa institució pels greuges causats anant a Àfrica a caçar elefants. O pels seus moments d’esplai solaçant-se amb vedets i altres figuretes de la faràndula nacional i internacional. I tant una escomesa com l’altra representen un malbaratament de diners extrets de la ciutadania en una temporada de crisi econòmica exacerbada. No es tracta d’una obscenitat execrable?
També s’hauria d’acusar per injúries a la ciutadania els “diputatsbv” que escupen amb to recriminatori que els nostres grans viuen massa com per poder sostindre’ls una pensió malgrat que s’hagen trencat el llom per alçar el país. Denunciables serien també les ocurrències brillants de certs polítics. Com per exemple, que si estalviem un euro al dia viurem una vellesa amb el ronyó cobert. Al mateix temps, no es lliurarien d’acusació de delicte aquells que, exercint el poder omnímode que els atorga tallar l’abadejo, estan segellant una perspectiva de misèria de cara a la nostra senectut.
Injúria a la ciutadania s’hauria d’haver considerat el cinisme amb què membres del poder executiu i bancari ens recalcaven que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats rere haver sigut ells qui ens entabanaren amb cants de sirena sobre una prosperitat econòmica que s’esfilargassaria fins a l’infinit. Però la culpa de la crisi, a sobre, resultà ser nostra; com la dels desnonaments quan l’èxtasi immobiliari rebentà unflada pel deliri especulatiu dels bancs.
I continue amb capítols més recents. Encara aguarde una denúncia per injúria a la ciutadania quan la neu deixà cotxes incomunicats per artèries septentrionals mentre que un Ministre d’Interior romania arrecerat en la seua placidesa meridional.
I què em dieu de quan un president del govern refusa abordar la problemàtica de la diferència salarial entre hòmens i dones? Al seu torn, s’hauria de sentenciar per injúries a la ciutadania la dilació i condescendència amb què alguns jutges dictaminen casos escandalosos de corrupció massiva. O que a la (In)justícia li passen desapercebuts abominables comentaris masclistes o homòfobs de certs “gihadistes” catòlics. La realitat és que aquesta indulgència esdevé fèrria implacabilitat i arrauxada diligència quan algú amolla per les xarxes socials un acudit negre sobre l’extrema dreta o s’hi publica una foto de Crist amb el rostre de l’usuari. Però encara estan dilucidant l’enigma que s’amaga darrere un críptic M. Rajoy.
I així una inesgotable casuística de destrellats i despropòsits amb què s’humilia de manera sistemàtica i es soscaven els drets a la que se l’hauria de considerar la institució més noble: la ciutadania. L’única que es mereix ser escrita en majúscula per ser el vèrtex de la democràcia. Tanmateix, als ciutadans se li exigeix, a colp de decret, servar un respecte a la resta d’institucions a pesar que ofrenar reverència als ciutadans hauria de ser el punt de partença de tot sistema democràtic. Però ací no. Aquest presumpte Estat de Dret que ens empara ja ha prostituït la càrrega semàntica del mot democràcia gràcies als viscosos tentacles executius i la complicitat esfereïdora de les impúdiques urpes judicials. En altres paraules, el nostre sacrosant Estat de Dret sembla castigar a qui diu fill de p***, però protegeix a qui es comporta com a tal.
