Aquests últims dos dies han sigut, segurament, els més durs de la meua vida. I si no de la meua vida sencera, perquè ja va sent llargueta, almenys sí de la meua vida política.
Per si algú encara no s’ha assabentat –que sigues portada d’un dels diaris en paper de més tiratge del País Valencià, té aquestes coses…–, jo sóc “la del pa”. O el que és el mateix, per a les xarxes, una nazi, catalanista, hija de puta (sort que la mare no té Twitter!), aprofitada, roja indocumentada, mal educada, irrespectuosa, intolerant, radical, rància, feixista, estúpida, pija (!!!), adoctrinadora, extremista indigna, opressora, gilipollas, mala persona, franquista… La llista no té final i mostra la capacitat de determinats individus a l’hora de qualificar el qui no té la fortuna de pensar com ells (i elles, perquè la manca de respecte no és sexista).
A aquestes alçades de l’escrit, potser toca explicar quin delicte he comés, de manera que passe a fer-ho: dimecres vaig anar al traumatòleg amb la meua filla, que té una fractura al peroné i, a l’hora d’esmorzar, ens acostàrem a un bar. Mentre séiem, vaig demanar a la cambrera “unes torrades de pa amb tomata”, però no em va entendre. Això passa de vegades al meu poble, de manera que li ho vaig repetir, i ja vaig copsar l’expressió de la dona, però, pacient, vaig pensar: “Facilitem-li les coses”, i ja li vaig demanar “pa torrat amb tomata”, no fóra cas que la paraula “torrades” li semblara massa normativa.
Però no vaig tindre sort, de manera que vaig simplificar totalment per a acabar demanant “pa”, a la qual cosa la cambrera em va respondre amb una pregunta: “¿En qué me hablas?”, en un to que vaig interpretar com a poc adequat. Immediatament, vaig donar les gràcies i li vaig dir que no es preocupara, que finalment no ens quedaríem a esmorzar. I a l’eixida vaig cometre el gran afront: vaig fer una foto i la vaig penjar a Twitter amb un comentari: “Hui he intentat esmorzar a la cafeteria Cleos, al costat del centre d’especialitats de Burjassot, però no ha pogut ser per ‘problemes lingüístics’… Resulta que no sabien el significat de la paraula “pa”! La sort és que en el bar del mercat, sí, i estava tot boníssim!”.
Aquest és el meu pecat i el Partido Popular de Burjassot s’ha encarregat d’escampar el tuit i tergiversar-ne totalment el sentit. Perquè de ser una anècdota pintoresca (‘pa’ i ‘pan’ tampoc són paraules tan diferents…), que una vegada més mostra com és de precària la salut de la llengua pròpia del poble valencià, ho han transformat en un atac que pretén senyalar un comerç, comparant-ho, com no, amb les tècniques dels nazis amb els jueus. Com si no existiren les pàgines web absolutament legals i que tothom consulta on puntues els establiments per a bé i per a mal. Cosa del Tercer Reich, segurament.
En la meua opinió, és la senda marcada pel Partit Podrit, que busca amagar les seues vergonyes llançant atacs verinosos contra qualsevol cosa que fan els adversaris polítics, sobretot si són de Compromís,i que l’han seguida nombrosos perfils i bots, de manera que a través de les xarxes tinc més d’un miler d’insults i vexacions, de gent d’ací, però, sobretot, de gent d’altres llocs (de Zamora, de Cangas de Onís, de Còrdova…): les Espanyes a l’ajuda, que es veu que no tenen prou d’haver aconseguit que els seus mitjans afins s’hagen implicat com si els hi anara la vida.
He hagut de llegir que jo “havia exigit ser atesa en valencià” –no ho vaig fer, ja he relatat els fets… però ací ens trobem!–; que en realitat “m’havia atés el soci valencianoparlant de l’amo” –és a dir, que m’ho he inventat tot–; que l’embolic era perquè “m’havien contestat en castellà” –tant de bo!–… en fi, els ingredients necessaris per a ordir un parany que permeta que se’m sacrifique en la plaça pública. En definitiva, la píndola diària d’atenció que lleva el focus mediàtic de damunt el finançament irregular del Partit Popular.
Malauradament, comencem a estar molt acostumats a aquesta mena de coses. Tant, que ja ens semblen normals. De primer, no fem declaracions, perquè això no té trellat i “ja se’n cansaran” de dir-nos catalanistes, intransigents i altres perles. Val a dir que he rebut mostres de suport, però això sí, en privat, i sovint acaben igual: “A mi m’ha passat el mateix en tal lloc”. Molta gent em consola, perquè em coneixen, saben que no sóc una persona conflictiva, que sempre intente convéncer amb bones paraules i no provocant conflictes, però he arribat a la conclusió que ja està bé.
A Burjassot sóc regidora de Promoció del valencià i per això puc dir que oferim moltes maneres d’acostar-se a la llengua gratuïtament, de manera que si algú té interès pot aconseguir entendre’s amb la gent valencianoparlant. A més, fa poc, fins i tot hem repartit cartells per les cafeteries, perquè es puguen senyalitzar en valencià. Aquest bar, que es troba al costat del Centre de Salut, no ens n’ha demanat. I estaria bé, perquè hi acudeix molta gent del poble i de la comarca que potser estaria contenta de veure que la seua llengua és benvinguda, que no hi ha una actitud hostil envers la llengua –això perjudica el poble sencer. I és tan fàcil tractar de complaure el client, simplement entenent el que diu!
En qualsevol cas, tota aquesta polèmica m’ha fet reflexionar molt. Sobre el poder de les xarxes? Sí, i tant. Per més que el meu compte no arriba al miler de seguidors, no sóc precisament una influencer. Però no sols això. La meua reflexió té més a veure amb la forma que tenim de gestionar els atacs de la dreta: sempre aguantant la respiració, sempre evitant fer segons quina declaració, sempre amb inseguretat, no siga que això siga un miratge, que ofendrem algú i ho pagarem a les urnes. Francament, trobe que ens equivoquem. A la fi, ajocar el cap no és la solució, sinó que hem de creure que el que fem té sentit. Perquè en la mesura que nosaltres ens creiem que actuem com cal, ho podrem fer arribar a la resta de la gent.
Perquè, com deia Estellés, l’immens poeta del meu poble, “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer”. No digueu que no està ben trobat!
