Som un poble que sembla restar impassible quan ens saquegen i furten davant els nostres nassos, però que reacciona amb fúria quan ens toquen la paella o les falles. La mateixa fúria que es desferma quan es tracta de consolidar la presència del valencià en el sistema educatiu. I la rauxa és la mateixa que València en falles! Vegeu, sinó, la mascletà que s’ha creat amb el Decret del Plurilingüisme. L’ambient encara put a cendra rància. A la fi, el blaverisme de “brindar glorias a España” (Espanya entesa com Castella) ha amerat fins als ossos de l’ideari col·lectiu i de l’himne fins a morir d’èxit.
Amb tot això, no és d’estranyar que després els xiquets facen cara de pomes agres quan es tracta de l’assignatura de valencià o qualsevol altra en aquesta llengua. Tot allò que senten en casa ho absorbeixen com esponges; per exemple, comentaris del tipus: “això no és valencià, és català!” O… “valencià, per a què? Millor que el xiquet aprenga anglés que li serà molt més útil!” (amb ganyota de repulsió).
Si a aquestes premisses (tan interioritzades mercés a certs sectors socials, polítics i de l’àmbit domèstic) els sumem que ens trobem en una comarca de parla castellana, el resultat no és de traca sinó de bomba atòmica d’Hiroshima. Directament, malgrat el dret de l’exempció, tots els estudiants estan obligats a assistir a classe de valencià en secundària, fins i tot aquells que no tenen la matèria com a avaluable. I ací se sobreposa el típic al·legat de: “¡A mí no tienen por qué imponerme el valenciano!” (Ganyota de repulsió i ulls injectats en sang).
Ja li dedicaré un article a tot aquest argumentari amb cura. Però ara volia tributar alguns paràgrafs a una iniciativa que honora aquesta dita anglesa tan sàvia de “better to light a candle than curse the darkness” (traducció per als que no facen gala d’una pedanteria com la meua: “Millor encendre una candela que maleir la foscor”). Fa un any que un company meu de fatigues culturals i literàries, Antoni Rovira, tingué una iniciativa sorprenent mitjançant la qual acostà la llengua als estudiants de l’Institut d’Educació Secundària de Catral, a la comarca del Baix Segura. Ja sabeu sobrerament que allí l’únic valencià que malviu (a banda del dels vellets de Guardamar del Segura i de la pedania oriolana de Barba-roja) és el del substrat que avui es troba entaforat amb el castellà que s’hi parla. Es manifesta sobretot en el lèxic (“amanoso”, “estar desficioso”, “mangrana”…) i fònicament sobretot en el sesseig. Però aquest passat valencianoparlant el tenen tan soterrat que fins i tot l’ignoren en molts casos. L’única llengua que senten com a seua és el castellà; per tant, en l’aula el professor ha d’esmolar l’enginy perquè la nostra llengua la vegen com una manera d’amistançar-se amb un tresor cultural del qual poden extraure valuoses lliçons i participar-hi, si així ho desitgen, en lloc de sentir-lo com una bèstia que els trau els budells. En aquesta línia, Antoni Rovira engegà un projecte atractiu anomenat De la mà d’un escriptor.
De la mà d’un escriptor consisteix en el fet que un alumne d’un centre de secundària continue un relat proposat pel professor perquè posteriorment un escriptor el desenvolupe. Lluny de qualsevol disciplina coercitiva, els estudiants tenen plena llibertat per continuar la història de la manera que vulguen. Sempre s’intenta que siga una plataforma on ells puguen projectar sense entrebancs tota la imaginació que tenen retinguda i que moltes vegades perceben impossibles d’encabir en una realitat a què costa adaptar-se. I d’això es tracta. La prioritat de qualsevol professor de valencià (i de qualsevol disciplina) és la de fer atractiva la matèria. D’espaventar tots els prejudicis inoculats cap a una llengua en una societat que s’entesta a mantindre’ls incrustats. Els nens no triguen a apreciar el valencià com un element constructiu en la seua formació personal, en lloc d’una llosa escadussera de la qual cal desempallegar-se. Les nostres lletres estan farcides d’imaginació, història i respostes a incògnites humanes; d’aquesta font han de poder beure joiosament. Recuperar el valor universal de la nostra llengua està a les nostres mans. No es tracta d’imposar res a una persona d’Oriola, Elda, Torrevella, Utiel o Xelva, sinó d’aproximar-la a la coneixença d’un idioma com si fóra un veí més de la comunitat al qual es pot visitar sempre que vulguen per demanar-li la sal, anar a prendre un café o intercanviar confidències. I aquesta ha de ser l’actitud. La persona que realment es preocupa per la normalització del valencià el mostrarà SEMPRE com un element integrador, MAI disgregador. Darrere de cada intent d’exhibir la nostra llengua com una espècie de patogen que trenca la convivència, sols s’amaguen ignominioses intencions d’anorrear-nos culturalment, de perpetuar un apartheid lingüístic on hi ha dos grups lingüístics en què un té ple dret de conéixer la seua llengua mentre que l’altre grup només troba obstacles a aprofundir-ne en la pròpia. Amb aquesta vella situació sols hem promogut la idea que existeixen valencians de primera i de segona en l’imaginari social. O, des d’una perspectiva estrictament jurídica, ciutadans de primera i ciutadans de segona. Com a poble, no ens estem fent cap favor actuant així.
Per això, iniciatives com De la mà d’un escriptor són aquelles que conviden a vertebrar-nos millor sense forçar que cap individu perda la seua identitat; ans al contrari, a enriquir-la mitjançant la germanor cap a una llengua que habita una entitat territorial compartida. El valencià presentat com una casa còmoda amb les portes obertes de bat en bat i on tothom és benvingut. La nostra història recent ja és plena de pàgines tacades per la divisió. Crec que ja és hora de fomentar la cohesió del poble sempre anteposant el respecte mutu per bandera.
En definitiva, De la mà d’un escriptor ha obtingut fruits saborosos. Ha acomboiat adolescents a emprendre les primeres passes en una llengua que han començat a apreciar com a amiga. La il·lusió per saber que ells aporten l’espurna inicial a una obra que després reblarà el clau, un escriptor els incita a sentir-se partícips d’un projecte grandiós. Posteriorment, el conte és enregistrat per locutors professionals que dramatitzen la història i finalment es puja a Internet. La idea també ha obtingut una eixida editorial gràcies a l’editorial Enkuadres en un recull que està a la venda a la xarxa; els beneficis derivats dels drets d’autor seran pagats en concepte de llibres en valencià a l’Institut. Tot plegat, el projecte ha estimulat una imaginació que en molts casos romania apaivagada però que ha despertat com una fera de la seua llarga letargia. I tot, de la mà d’un escriptor (valencià).
