Unes persones, entre cervesa i cervesa en un bar, em van dir un dia que jo era un catalanista que renegava de la NOSTRA terra valenciana (o era la seua, només?). Em coneixien un poc i sabien de les meues idees polítiques. Jo els vaig fer un comentari sobre una quasi furiosa diatriba contra Catalunya i el catalanisme, segons ells, antivalencià. Ho deien amb la mateixa convicció d’un aficionat al futbol defensant el seu equip. Vaig pensar que ells se sentien més valencians que Jaume I, sant Vicent Ferrer, el Palleter i Blasco Ibáñez junts –tot i que no sabrien massa bé, o gens bé, qui van ser. També van afirmar, agosarats, que el valencià ja es parlava durant l’època musulmana (o abans!) i que de català, res; que ni tan sols existia antigament, ja que pertanyia, segons ells, a Aragó (sic). Adam i Eva ja parlaven valencià? Tal vegada el catalans medievals s’hi comunicaven amb gestos i bramits? Ui, no, que no existien!
Jo vaig contemplar la bromera del meu got de cervesa, em vaig rascar una orella (la dreta, sempre la dreta, ja que l’arracada que duc en l’esquerra em fa tindre unes certes precaucions amb aquesta part de la meua fesomia) i vaig decidir contraatacar. Els donaria una resumida i altruista lliçó de llengua i història. Jo sóc així de generós.
“A vore si ho explique clarament i resumint-ho per tal que ho entengueu. Que ja estic fart de tanta tergiversació de la nostra història i la nostra llengua i, sobretot, de mentires amb interessos polítics”. Ho vaig dir quasi amb parsimònia i sense alçar la veu. Després vaig pegar un altre glop de cervesa. Era bona i fresca.
“El que diré ara ho sap qualsevol que haja estudiat una mica els temes que he esmentat adés. Ni tan sols necessites ser un llicenciat per a entendre-ho i saber-ho.
Edat Mitjana. Península Ibèrica. Habitada en quasi la seua totalitat per gent de religió musulmana. Esteu seguint-me?”
Un dels meus contertulians va mirar el sostre del bar com si hi buscara les meues paraules volant per l’espai eteri i també va pegar un glop del seu got de cervesa.
“Nord de la península. Regnes cristians de Castella i Lleó que, a poc a poc, van conquistant les terres del sud. Alhora, van anar repoblant les noves terres amb gent cristiana des dels seus territoris. Els reis i les classes dirigents volien “cristianitzar” aquestes terres. Fou així com s’apoderaren del que anomenarien Castella la Nova, Extremadura, Andalusia, etc.
La majoria dels repobladors provenien del nord: Castella la Vella, Lleó, Astúries, Biscaia, etc.
Lògicament, la llengua que acabà imposant-se en el territori conquerit fou la majoritària dels nouvinguts: el castellà. I, per tant, ningú, que jo sàpia, discuteix que la llengua que parlen, actualment, andalusos, manxecs, o murcians, és el castellà, també conegut amb el nom d’espanyol. Això amb les seues respectives diferències dialectals, és clar.
Bé, ha quedat clar, no? Doncs ara canviem una mica de territoris i ens desplacem cap a l’est”. Els meus oients –n’eren tres en total i, inopinadament, continuaven muts i en pau– van mirar en silenci cap a l’esquerra alhora. Potser pensaven que això era l’est. Nou glop de cervesa per part de tots. El pobres gots anaven minvant d’una manera alarmant.
“Aragó. Catalunya. S’uneixen mitjançant un matrimoni reial i, de llavors ençà, comparteixen el mateix monarca sense perdre, cap dels dos territoris, les seues lleis; és a dir, la seua independència. Fan el mateix que els seus veïns de l’oest i comencen a conquistar terres als musulmans (o sarraïns, que en deien llavors). Primer, fins arribar al riu Ebre, i després, a les Illes Balears. Tots aquests territoris foren repoblats per catalans, majoritàriament. I no sé si ho sabeu, però, ja en aquella època, solien tindre el curiós costum de parlar en català. Català medieval, clar. De la mateixa manera que els castellans parlaven castellà. Castellà medieval, clar.
Després li pertocà al territori que posteriorment fou conegut com a regne de València. En açò, el regne d’Aragó també intervingué, ja que cercava, necessitava, una eixida, imperiosament, al mar; però el rei Jaume I, oposat als sempre bel·ligerants nobles aragonesos, creà el Regne amb els seus propis Furs, per tal de parar-los els peus i preservar, així, els interessos de la Corona.
Aquest territori també fou “cristianitzat” com tots els altres de la península. I la procedència de la majoria dels repobladors fou d’aragonesos, sí; però, sobretot, de catalans. He dit, sobretot! Per tant, eixa fou la llengua que acabà imposant-se en la major part del nou territori. La part interior i oest del nou regne acabà sent de parla predominantment aragonesa i castellana i la part costanera i de l’est, de parla catalana.
On és el problema? Per què vos costa tant entendre això? Fins i tot un xiquet de cinc anys ho pot entendre, trobe jo”. Un dels meus oients adreçà el seu esguard cap a la punta de les meues sabates com si, efectivament, hi cercara un xiquet de cinc anys. O tal volta és que m’hi havia caigut una mica de cervesa?
“Els manxecs”, vaig continuar jo tot embalat, “els andalusos o els extremenys parlen espanyol, evidentment, per la seua procedència, i nosaltres, pels mateixos motius, català. Amb totes les diferències dialectals que voldreu. Però català… occidental i del sud.
Per cert, els peruans, mexicans, bolivians, etc, també parlen el mateix idioma que els manxecs, andalusos o extremenys. Veritat que això no ho negueu? Doncs això. Fi de la meua dissertació”.
Vaig acabar de buidar el meu got i el silenci, durant uns segons, s’ensenyorí del bar.
Els altres, impensadament, no em van contestar i, en lloc d’això, es van adreçar a l’amo del bar que romania a l’expectativa a l’altra banda del taulell i li van dir o ordenar que ens servira una cassalla, jo inclòs. Supose que ja estaven avorrits del tema. Crec que tantes paraules juntes els havien marejat un poc. “Tres cassalles i una atra per a este home! Que no volem que s’enfade”, havia dit el que més èmfasi havia posat en la meua presumpta poca valencianitat.
Jo, cortesament, vaig rebutjar la invitació i vaig eixir al carrer a fer companyia als fumadors. Sempre he considerat la cassalla com la versió etílica de la bomba nuclear. La vida, entre colps, alegries i sorpreses, et dóna moltes lliçons.
