Una família decidí reformar l’antiga casa pairal, un vell casalot que hi havia al centre del poble i cridaren un arquitecte perquè els aconsellara què calia fer per a transformar aquell lloc en un indret habitable.
El tècnic inspeccionà detingudament totes les estances i els elements arquitectònics que la componien i valorà tant l’estat de conservació com la utilitat que li se podia donar al conjunt. Dies després cridà els propietaris per informar-los de la seua opinió professional.
Miren vostés, –els digué– el sostre està ple de clevills i les bigues estan corcades. Per a mantindre l’actual, caldria llevar les teules, refer el forjat i tornar-les a col·locar, és a dir, valdria més diners que fer-ne un totalment nou. La instal·lació elèctrica està obsoleta i no aprofita per a les prestacions normals d’una casa actual; la de fontaneria, el mateix, i el clavegueram s’ha de fer nou totalment, ja que no n’existeix cap doncs esta casa desaiguava al pou cec, cosa que ara està prohibida per qüestions sanitàries. La fusteria, encara que molt aparent, està per a dur-la al polidor perquè la repasse tota i les parets s’han de sanejar així és que, si volen tindre la casa habitable, els costarà més diners que fer-la nova… vostés diran.
La família es quedà petrificada en escoltar el veredicte i contestà que s’ho pensaria. Hui, trenta anys després, la casa està igual que aquell dia, millor dit, pitjor, ja que els trenta anys d’abandonament també han arrabassat el seu.
Els partits polítics, uns amb la boca més gran i altres amb la boca ben petita, parlen de reformar la Constitució espanyola del 1978 a poc perquè aquesta complisca quaranta anys –l’any que ve ens espera un any de marres al respecte– però ningú no aclarix què hi ha que canviar, com s’ha de fer i ni molt menys per a què.
Així també es parla de federalisme com si això fóra una forma de funcionament i organització de l’Estat unívoca, quan, en realitat, per exemple, res tenen a vore el federalisme dels Estats Units d’Amèrica amb el federalisme alemany o suís. Res, però absolutament res, per tant, de què es parla aleshores? És com dir: Jo vull comprar-me un cotxe. La resposta lògica que ve a continuació és: Però quin? Un Panda o un BMW? Perquè tots dos son cotxes, o no? Així és que enunciar la reforma constitucional, per grandiloqüent que sone, no és, ara per ara, dir res.
A banda de tot, per a reformar la Constitució cal l’acord de les tres quintes parts del Parlament i del Senat amb la qual cosa s’han de posar sempre d’acord el PP i el PSOE i amb una dreta que no vol canviar-la, perquè li ha anat molt bé amb aquesta, i un PSOE que amb persones com Alfonso Guerra, que, presidint la comissió constitucional parlamentària, presumí dient: “Nos hemos pasado por la piedra el estatuto catalán“, més valdria que, de debò, no la tocaren perquè si ho fan podem tornar al Fuero de los Españoles. No sé que es preferible, quedar-se com estem o entrar en reformes que, de segur, si en algun aspecte pogueren donar un pas en davant, en altres en donarien tres enrere.
Però sembla tot molt tèrbol per la falta de concreció de cada partit polític en dir clarament què vol canviar de la Constitució, com vol fer-ho i, sobretot, per a què. Cal que ens diguen quins articles volen canviar i que ens ensenyen la nova redacció que proposen. També com ho volen fer: amb un referèndum perquè el poble diga si ho accepta o no o simplement amb un acord parlamentari fet a porta tancada on mai no sabrem el que han acordat allí i en benefici de qui, com passà amb l’actual.
També caldria saber si al poble se li farà una pregunta tancada, és a dir, que diga simplement sí o no al que li proposen o si li presentaran diferents alternatives perquè elegisca, a saber: Vol vosté que l’estat espanyol es constituesca en forma de monarquia parlamentària o en forma de república? Vol vosté un govern únic centralitzat, un sistema autonòmic o una federació voluntària de nacionalitats i regions de manera que qui vullga autogovernar-se ho puga fer plenament i qui vullga dependre d’un govern central també o puga fer; que les nacionalitats reconegudes tenen dret a autodeterminar-se, sí o no? Finalment, a aquest hipotètic referèndum, se li preguntaria al poble si vol que l’estat s’administre de forma lliberal-capitalista? Sí o no? Són diferents formes de reformar la constitució: donant participació al poble o no, donar-li la possibilitat que puga triar entre distintes opcions o no… O hi haurà més café per a tots?
Necessàriament, i de forma prèvia, caldria fer una tasca didàctica explicant, des de diferents punts d’opinió, què és cada cosa i què implica triar-ne una o altra, però em sembla que els polítics que temin estan a anys llum d’aquesta forma d’entendre la política: tot per al poble però sense el poble. La generalitzada misèria individual i la castrant disciplina de partit impedix que sorgisquen polítics amb la suficient autonomia personal i alçada moral com per atrevir-se a fer una reforma constitucional amb el poble i per al poble. La repugnant i anquilosant raó d’estat de tan cerimoniosa i polivalent aplicació és l’excusa perfecta per a deixar el poble a banda i per a trapellejar el que sols als partits polítics els convé, per la qual cosa crec que acabarem com aquella família a què al principi em referia, deixant córrer el temps sense cap reforma constitucional encara que implique que s’enfonse tot l’edifici perquè, al capdavall, l’espart li/ens anava a costar més que l’escurada.
No seré jo, doncs, qui trobe a faltar polítics com els de la transició perquè, vist el vist, tampoc no feien falta tantes alforges per a aquest viatge per molt que ara els vulguen magnificar. No. Tal vegada el que ens cal ara és gent normal.
