Ahir, amb els vells camarades vam fer la visita habitual a Cuelgamuros.
Hui escric el present text en una xurreria a prop del Callao, prenent un “cortao con porras”. Tinc sobre la taula els diaris de Madrid i un parell de Barcelona. Titulars amics i residents als solatges de la gàbia indissoluble.
En un principi els vam negar en redó el dret a celebrar aquell disbaratat referèndum. Els dinamitàrem tots els camins: confiscàrem material imprés, escorcollàrem possibles fabricants d’urnes, amenaçàrem, envaírem subreptíciament el territori, etc. Diuen que practiquem l’abús de poder. És clar que, ben pensat… qui no diu que l’article 155 no representa això? Que s’aguanten! També regiràrem les seus dels partits díscols: els jutges són aliats fidels de la nostra alta, noble i divina causa. Algun saberut cita Montesquieu. Un altre parla de Rousseau. Qui són eixos? I el dia 1 d’octubre van tindre l’obtusa gosadia de traure unes quantes urnes de no se sap on. Eixe gol ens va enfurismar tant que no dubtàrem a demostrar-los qui mana. Què s’han cregut? Han oblidat que els hem guanyat totes les guerres? A més d’ignorar qui és l’amo, tenen la barra de desafiar-nos? No sols això: inclús han arribat a queixar-se perquè els nostres policies feren mil ferits. Què en són mil –només mil!–, davant l’allau de dos milions de fanàtics a cel obert en dia de pluja? Encara els va passar poc. Ara bé, el súmmum de la candidesa fou creure que nosaltres, que no som nacionalistes exacerbats com ells, dialogaríem. I sembla que ho demanen sense tindre cartes guanyadores ni armes dissuasòries. Quina ocurrència! On s’ha vist que el senyor dialogue amb els vassalls? «Es pot parlar de tot, inclús d’independència sempre que no hi haja morts». I els il·lusos es van engolir la falsa estratègia com passerells. Ho dèiem als bascos, clar, però ells es van considerar inclosos en la generosa oferta. Ah, com ens sentim de feliços burlant-nos de la seua inèpcia i matxucant un nord-est pertinaç! Ja podrien ensenyar a les escoles d’aquella regió cançons castrenses de deveres i no melodies de l’Havana: “[…] moriremos besando la sagrada bandera. Nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser la nación poderosa que jamás dejó de vencer”, etc. Que aprenguen la lliçó. Ja poden “humillar la testuz” perquè el “diestro Riverita” els estaque la puntilla.
En fi, “las porras” són un record. Quan m’acabe el “bocata calamares” aniré a l’església de San Marcos(1). No vull fer tard a la celebració d’una eucaristia extraordinària en honor de la fidel judicatura que engarjola innocents sense delicte. Nosaltres no esgrimim cap altra dialèctica amb els subalterns que el garrot i, amb més motiu, amb les terres conquistades. Reprimim els problemes per la via de la praxi contundent i au, qüestió resolta. Inferiors amb idees? A l’ergàstul! Que no pensen tant i que obeïsquen sense replicar. Tant de raonament resulta nefast. Si es junyiren a la jovada triomfant com els de Levante, serien feliços. Que en prenguen nota i que vagen alerta.
Nota 1. Aquesta església és el temple que manà construir Felip V per la victòria en la Batalla d’Almansa que tingué lloc un 23 d’abril, dia de Sant Marc.
