Seria al 1977, o alguna cosa així, quan a l’antiga Facultat d’Econòmiques, actualment de Filologia, Traducció i Comunicació, en un acte públic, vaig reivindicar la dissolució dels cossos repressius. Llavors, em vaig quedar més ample que llarg; havia dit la més grossa. La informació que va arribar a la seu social va atribuir la proposta al company i amic Albert Garcia Esteve, que fou citat a comissaria, segons Albert em va comentar més tard. L’anècdota m’ha vingut a la memòria per les moltes imatges que han aparegut en els darrers esdeveniments, algunes amb personatges de gris, altres en blau o en altres colors. I és que, amb diferent colorit, la repressió policial és semblant.
Segons recorde, als setanta, demanar la dissolució dels cossos repressius responia a una demanda democràtica, implicava acabar amb la Brigada Político-Social, la Guàrdia Civil, els grisos i els antidisturbis. No tenia gaire clar quina opció podia substituir les forces d’ordre públic, sols que allò que existia estava contaminat per la dictadura. Com és evident, la nostra consigna es quedaria al calaix, no va haver-hi, doncs, una alternativa, diguem-ne, nova. No ignore que la situació actual és bastant diferent, en tant que ara hi ha una sèrie de garanties legals que aleshores no existien. Hi ha, però, prou qüestions que, almenys, em susciten desconcert, al temps que evidencien buits i contradiccions.
El problema de fons afecta com mantenir l’ordre públic amb llibertats i, al seu cas, garantir-lo. En altres paraules, com afrontar possibles conflictes socials o públics sense repressió o si aquesta, a la fi, resulta inevitable. Fixeu-vos que, en ocasions, hem vist pura i dura repressió policial per part dels Mossos, de la Ertzaintza, de la Guàrdia Civil o de els antidisturbis; en aquest extrem, retinc les imatges que vaig viure de carregues contra camperols de les Companyies Republicanes de Seguretat a França. Sembla, doncs, que a tot arreu existeixen uns cossos especials repressius amb independència que ens trobem en un estat democràtic.
Aquestos dies, per citar un exemple de contradicció conceptual, tenim el cas dels fets del darrer nou d’Octubre, on s’ha acusat la policia d’inactivitat davant les agressions feixistes als manifestants. En aquest cas, és obvi que els grups atacants van fer ús de la força contra gent que exercia un dret reconegut per les normes vigents, doncs, en aquest cas, hauria estat just i necessari que la policia hagués reprimit als atacants? La resposta afirmativa implica acceptar la necessitat d’unes unitats especialitzades en la repressió. Les coses, però, no estan tan clares, ja que, sens dubte, allò que resulta evident és que no existeix justificació de la repressió com la que es produí l’1 d’Octubre a Catalunya.
Allò que intente plantejar és la manca d’un debat més de fons, que a la transició no es feu, i que, a hores d’ara, tampoc no hem fet, almenys des d’una perspectiva de democràcia deliberativa i de democràcia plena. És una simple qüestió de mesura i discrecionalitat? Allò dels “cossos repressius”, amb els matisos que calga fer, continua doncs damunt la taula.
