Cap a l’any 700 a. de C., nasqué a l’Iran un personatge que a Occident va ser conegut com a Zoroastro, encara que el seu nom, realment, fou Zaratustra. Va ser un reformador de les religions orientals antigues i les seues asseveracions sobre la moral i l’ètica encara hi ressonen.
Una d’elles, diu: “De vegades els deus castiguen els homes concedint-los els seus desitjos”. La podríem agafar com a introducció a la reflexió i analitzar llur significat valorant com d’important ha de ser un desig per estar disposts a suportar càstigs amb tal d’aconseguir-lo.
Diríem que estem disposts a rebre càstigs quan allò desitjat és molt important, però, com d’important ha de ser per a sacrificar tal vegada més en abastar-ho que en gaudir-ho?
Si volem arribar a un lloc determinat, pujar una muntanya, per exemple, quan estem a la base i mirem cap amunt la nostra vista ens marca una línia recta que, com és ben sabut, és la distancia més curta entre dos punts, en aquest cas, el cim i nosaltres; però rara vegada hi ha un camí que ens puga portar allí sense zigzaguejar i abans de donar el primer pas ja haurem de tindre assumit que ho haurem de fer per arribar al més alt.
Com que sou molt espavilats i ja sabeu per on vaig estalviaré més circumloquis i intentaré concretar aquesta reflexió la qual volguera compartida. La fi justifica els mitjans? Direu, home, depén, i jo vos preguntaré: depén, de què? En aquest cas, per pujar un cim, està clar que els mitjans són els nostres peus i la capacitat que tinguem per a resistir l’ascensió, el temps que durarà i les penalitats segures que ens esperen. A més a més, hem de tindre clar que, com que no anem sols, tothom no podrà aguantar el mateix malgrat que hi haja una forta voluntat comuna al moment de l’eixida. Què farem aleshores amb qui es queden darrere a les primeres costeres, o les segones, o a les terceres? Es tracta que arriben dalt tots o sols els més forts? I una vegada dalt i mirem el que s’ha quedat al camí, ens compensarà l’ascensió? I què fer amb qui retrocedisca, abandonar-lo? Tot té un cost i hem de valorar-ho tot abans del primer pas si som responsables.
Proclamar una República no és un acte retòric com el que hem vist al parlament català recentment i més quan al mateix es proclama tot seguit la seua hibernació perquè així podem preguntar-nos: on està la república aleshores? En quina nevera s’ha guardat? Fins a quan? Som republicans de debò, sí o no? Si som –o són– republicans, on estan les institucions, les lleis republicanes i el reconeixement general com a tal? I si no ho som, què hem fet? El ridícul davant tothom?
Quan es descobrí Amèrica, els primers qui desembarcaren proclamaren la possessió d’aquelles terres en nom dels reis castellans, però ens podem imaginar la cara de perplexitat dels natius en vore aquella pantomima. Estan bojos aquests o què? Es degueren preguntar. L’altra cara de la moneda la tenim quan un nou d’octubre de 1238 el rei Jaume I entrà a València quan aquesta ja s’havia conquerit, acordades les condicions de la nova situació i les lleis per les quals s’anava a regir. Són dues situacions que comporten resultats diferents, per la qual cosa cal triar correctament perquè les coses isquen bé. D’agafar un camí o altre depén tot.
Personalment crec que no han pogut fer pitjor el procés, encara que tot és possible, però… Pujar la muntanya per la recta visual era el millor camí possible? Finalment cal preguntar-se: però de què va tot açò, de pujar muntanyes o és que per darrere el decorat s’està lliurant una batalla personal que res té a veure amb tot l’aparent? I el que em referia més amunt: els desitjos que hi ha mereixen un càstig com aquest o el que puga vindre? Però, de qui s’estan burlant: de la gent que desitja una república independent a Catalunya? Dels demòcrates rasos? Per què?
El càstig als desitjos d’una bona part de catalans i catalanes no el pot resoldre qui l’ha provocat des de les múltiples bandes des de les quals es juga aquesta partida. La política a l’estat espanyol està tan corrompuda que qui pensa que algú, des dels seus interessos personals, ho va a resoldre és tan ingenu com qui pensa que el càncer es va a curar quan les cèl·lules que es multipliquen per a formar tumors deixen de fer-ho espontàniament i ja tot tornarà a ser com si ací res no haguera passat. Podem ser tan babaus encara?
Els desitjos no són mereixedors de cap càstig perquè, al capdavall, tampoc no estem –o estan– demanant per a Catalunya res immoral, més bé el contrari; per tant, si hi han lleis que impedeixen el perfeccionament d’elles, com votar, per exemple, cal canviar-les abans del primer pas, pujar la muntanya zigzaguejant, perquè com també digué Zaratustra: “Més val arriscar-se a salvar un culpable que condemnar un innocent”, perquè la gent que vol dignitat és sempre innocent i no la culpable de tot el que passa o puga passar. La gent, la gent! Cal salvar la gent encara que s’arrisquem a salvar els culpables del desficaci actual.
