Entre les ofertes que el cinema ens ofereix aquests dies he trobat la pel·lícula Churchill. Segurament no és la millor que podem veure però pense que, des del punt de vista del poder, amb capacitat per a captar obediència i dirigir la gent, el producte que tenim resulta útil en mostrar la cara oculta d’un dels líders més carismàtics de la història contemporània.
El film sols ens presenta un curt episodi històric, el dels dies immediats al Desembarcament de Normandia, durant els quals el nostre personatge acabarà adonant-se que malgrat ser el primer Ministre de sa Majestat, a l’hora de les decisions, seran els militars, i molt especialment dos generals, els que determinaran el camí a seguir, fins i tot, deixant de costat el Rei. Wiston Churchill va ser, i sembla que continua estant-ho, un mite creat pel conservadorisme britànic indiscutit. Així, durant la seua vida ocupà molts càrrecs relacionats amb l’activitat pública i durant la Segona Guerra Mundial fou el cap de govern. Aquesta pel·lícula, en molts moments, presenta el líder amb les seues contradiccions, amb misogínia i masclisme, amb vanitat, de forma que sols serveix com a pantalla i pels seus discursos patrioters.
Tanmateix, el guió insisteix en un fenomen que podem veure en aquells estadistes o polítics que pretenen perpetuar el seu carisma: l’obstinació a creure’s en possessió de la veritat. El producte cinematogràfic que he vist seria el seu criteri contrari a la invasió de Normandia; podem, però, pensar que moltes altres situacions podríem contemplar, com és el cas de la seua postura envers l’Espanya de Franco o el pacte de Ialta, on es va consumar la divisió del món en dos blocs i va decidir, sense cap consideració, els pobles afectats.
Churchill, com es repeteix a la pel·lícula i segons creia la gent, “salva els britànics”, la qual cosa significa que el símbol creat acabà convertint-se en un mite i el poder, com ja he dit, crea mites per a dominar i substituir la ciutadania, el poble en teoria sobirà, i, a la fi, ni el líder ni el poble són llavors tan sobirans. A tot el que he dit, ara afegiria com el 1945, al final, doncs, de la guerra i després de les circumstàncies que van concórrer, Churchill no va guanyar les eleccions i passà a l’oposició, de manera que va tornar a ser primer ministre el 1951.
Bé, deixem-ho córrer. Aquests comentaris confirmen la meua desconfiança envers el lideratge, ja que hi ha massa pretendents a gaudir de tal qualificatiu.
