La immediatesa ens condiciona. Amb el pas del temps es perd perspectiva; per això, no és sobrer mirar enrere, fer balanç i afrontar el present tenint en compte quelcom més que les urgències del moment. El proper 9 d’Octubre reivindicarem millor finançament, més autogovern. Tanmateix, es repetiran els actes institucionals nascuts a l’albir de la nostra autonomia, recepcions oficials, entrega de guardons, processió cívica al cap i casal i multitud d’actes a pobles i comarques. Tanmateix, no hi mancarà manifestar-se al carrers.
Enguany tenim un aniversari, puix es compliran quaranta anys de la manifestació del 1977, una manifestació que va recórrer els carrers de València i que concentra una gran multitud de valencians i valencianes, en una amalgama de segles i participants un tant curiosa i confusa, com Fuster va apuntar poc després, puix en ella van estar aquells que lluitaven per un autogovern i real i altres que no.
Un any després d’aquell acte multitudinari, quan ja s’havia encetat el camí cap a l’Estatut i existia un Consell Preautonòmic presidit per Josep Lluís Albiñana, la revista “València-Semanal” dedicà un número especial al 9 d’Octubre que, vist ara, ens dóna moltes de les claus de la transició i, sobretot, de les contradiccions i insuficiències que han marcat el nostre procés autonòmic. Del conjunt de temes que ocupen les pàgines de l’esmentat setmanari jo remarcaria la noticia de l’explosió d’una bomba a Alcoi, col·locada per la dreta contra una representació teatral; l’ofensiva del blaverisme en relació als símbols; les reflexions de Fuster sobre el Consell Preautonònomic i el futur; una entrevista a Manuel Sanchis Guarner; uns poemes del admirat Estellés; i una crònica sota el títol “Los partidors hacen Balance” on diferents dirigents polítics analitzàvem la situació.
Fuster plantejava un interrogant i aventurava una hipòtesi: “Aquest 9 d’Octubre preautonòmic serà només “preautonòmic”? Em fa la impressió que sí. No serà encara el Dia Nacional del País Valencià, com voldria. Tot seguit, i reconeixent que hi havia uns mínims de consciència identitària, Fuster assenyalava: “Però, són suficients ja per a convertir la perspectiva autonòmica –la modesta perspectiva autonòmica que preveu la Constitució del “consenso”– en un procés energètic de característiques netament polítiques?”.
Quant a la postura que arreplegava la revista dels representants polítics, es podia veure clarament una línea que diferenciava aquelles opcions que apostaven per mantenir una política de consens, que era la del Consell Preautonòmic, i que al final va prevaldre, enfront d’aquelles opcions més critiques a què, amb matisos, consideràvem que calia dotar-les d’una actitud més reivindicava davant del govern espanyol, en mans de l’UCD i presidit per Suárez. Al primer bloc estaven l’UCD, el PCE i el PSOE; els altres érem Partit Carlí, OIC, MCPV, PTE, ORT i PSAN, sigles aquestes darreres que van desaparèixer poc després.
I per què parlar ara d’aquetes coses, quaranta anys més tard? No es tracta de contar “batalletes” de nostàlgies de la tardor generacional. Recordar per què estem on estem resultarà ociós si escoltem la Senyora Bonig i els seus, però, per a aquells que volem un país vertebrat i amb capacitat de decisió crec que cal eixa perspectiva d’aquell començament autonòmic, com deia Fuster.
