El divendres set es va obrir al públic el Centre d’Art Bombas Gens a València, un fet que ha estat valorat molt positivament per la premsa i del qual aquest mateix diari ha donat fe. Bombas Gens fou una fàbrica que començà a funcionar el 1930 al popular barri de Marxalenes. L’immoble responia a un disseny arquitectònic racionalista de gran qualitat i, des del 1950, es trobava tancat en un procés de deteriorament accelerat. Cal dir que feia temps que es reivindicava, pel seu valor patrimonial, la seua conservació, una assignatura pendent, i que fa no gaire en produí un incendi que va afectar prou el conjunt.
La compra de l’edifici amb les seues naus, així com la restauració a càrrec de la fundació Per Amor a l’Art i la instal·lació d’un centre artístic amb un programa d’exposicions i activitats culturals marca un punt de no retorn rellevant i és un clar exemple d’allò que es pot fer amb el patrimoni industrial en desús. A més a més, i com fa temps insistim alguns, representa una referència en relació a l’arquitectura racionalista a les nostres terres. El fet, però, també ens porta a recordar quelcom que se suscità fa uns anys envers l’edifici del que estem parlant i que seria el contrapunt del tema en negatiu.
Cal treure a la llum com es plateja el PP el cas Bombas Gens. Deu anys enrere, el grup Municipal del PSOE demanà al Consell Valencià de Cultura un informe sobre prop de cinquanta edificis de valor patrimonial del cap i casal destinats, sobre el paper, a dotacions públiques i que seguien en situació de ruïna. Entre ells hi era el que ens ocupa i la Ceramo, una fàbrica de ceràmica neomudèjar ubicada a prop, al barri de Benicalap. A la sessió d’estudi ens visita el regidor de l’ajuntament Jorge Bellver, actualment diputat autonòmic, la proposta per al cas concret de Bombas Gens del qual era molt simple: mantenir la façana racionalista d’una planta i permetre enderrocar la resta per edificar un bloc d’habitatges de sis altures. Visca el taulell i el negoci!
Aquesta vegada, però, els projectes del PP no s’han realitzat i per fortuna la ciutat, el barri de Marxalenes i la cultura han guanyat la partida gràcies a un conjunt de circumstàncies i, també, a la iniciativa privada de l’entitat “Per Amor a l’Art”. El resultat és, doncs, molt satisfactori i més tenint en compte que el mecenatge no és una figura habitual, en gran part degut a una legislació que no l’afavoreix. Un bé patrimonial salvat, un espai d’art a un barri popular, un arquitecte, Cayetano Borso de Carminati, que surt de l’oblit… Com podeu observar i concloure, tot el contrari del negoci immobiliari, que és allò que la gent de Rita tenia en ment.
