“L’ambient està caldejat. El recital té lloc el mateix dia que Franco traspassa els seus poders al príncep Joan Carles. Raimon ha assegut a les primeres files del recinte, ple de gent i de pressió, els representants de l’Assemblea de Catalunya, que reuneix totes les forces polítiques que lluiten per les llibertats democràtiques i nacionals. Onegen banderes, es criden eslògans i els aplaudiments corroboren els versos esdevinguts funcionalment consigna. Quan canta “jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg, / de gent sense místics / ni grans capitans”, una veu del públic crida amb força: “Que es mori”. Deu mil persones aplaudeixen”.
Aquest és un fragment molt breu del llibre preciós i prolix, molt ben documentat i amb unes fotografies excel·lents, algunes mai no vistes, que Antoni Batista ha escrit amb la confiança i el suport del mateix Raimon i que ha publicat amb cura l’editorial valenciana Bromera. Al text de dalt, Batista és refereix al recital que Raimon va fer el 30 d’octubre de 1975 al Palau d’Esports de Barcelona. Rodolfo Martín Villa –el mateix individu que ara seu als consells d’administració de les elèctriques privatitzades i al qual empara la llei espanyola perquè no siga extradit a l’Argentina en la causa que es duu allà contra el franquisme– era el governador civil i no es va atrevir a prohibir el concert. La dictadura de Franco, la més cruel, sanguinària i llarga de l’Europa del segle XX, agonitzava panteixant. Encara no sabíem què passaria, com aniria la cosa, quanta sang arrossegarien en la seua miserable desfeta. El capità general fins i tot es va plantejar intervenir amb l’exèrcit en el concert si es produïen avalots. Raimon, en una de les accions més dignes i valentes –mai no ha volgut tampoc ser un heroi–, va plantar cara a aquella gentola, va fer el concert, no va permetre que el suspengueren a la meitat i, amb ell, guanyàrem tots. Montserrat Roig el va qualificar de portaveu de tot un poble.
Hi ha pocs casos de cançons que esdevinguen mítiques el mateix dia de l’estrena. És el que va passar amb “Jo vinc d’un silenci”; una lletra de qualitat, magnífica factura per a una melodia mediterrània i penetrant, d’aquelles que se’t posen al cap amb facilitat. Raimon parla en primera persona i alhora ens al·ludeix a tots encara que no siguem “d’on comença l’horta i acaba el secà”, perquè som de la gent “que viuen i moren en l’anonimat” i que mai no han cregut en frases solemnes. Canta aquesta cançó i la repeteix al final. L’atestat policial explica que la va haver de repetir davant la insistència del públic. Diu que “la letra hacía alusión a la lucha sorda” i qualifica els espectadors de “massa enfurecida”. Amb altres anècdotes, els concerts de Raimon a la fi del franquisme, tot i les repetides prohibicions, seran una festa de la llibertat que s’acosta. A Madrid, s’anuncien quatre recitals per a febrer del 1976. Només va poder fer el primer, el del dia 5, la resta els va prohibir Manuel Fraga Iribarne. L’atestat de la policia també és una delícia. Al llibre d’Antoni Batista en podeu trobar un bon grapat. No esmenta, però, el concert a l’estadi del Levante d’octubre de 1976 amb Al Tall i el grup Cuixa que els va costar, als organitzadors, una multa de dues-centes cinquanta mil pessetes. Una enormitat de diners per a l’època. Aquell estiu del 76, la cançó que havia estrenat Raimon al Palau d’Esports ja era un himne compartit juntament amb altres clàssics com “Diguem no” o “Al vent”. A Vinaròs, per exemple, organitzaven les Festes Populars Pompeu Fabra i per difondre-les treien una enganxina que deia “Venim d’un silenci, l’anem a trencar”. Ho recorde perquè la porte encara a l’estoig de la guitarra que usava en aquells anys i perquè a Pi de la Serra i a mi que actuàrem en aquelles festes ens va caure la multa preceptiva per cantar cançons no autoritzades.
Avui, tants anys després, tot i que “encara és llarga la lluita i queda tant per fer”, Raimon s’acomiada a Barcelona, on cantarà al Palau de la Música cada divendres, dissabte i diumenge del mes de maig. La ciutat que el va acollir i li va permetre esdevenir el gran artista que no hagués pogut ser de València estant, li retrà el comiat que es mereix. Raimon omplirà el Palau en 12 concerts últims, i tot Catalunya, confie que més d’un valencià també, dels molts que hi ha per allà i dels que hi aniran aposta, li retornaran amb admiració i afecte una mica del que el seu treball per la cultura i la llengua catalana, per la dignitat dels humils, per la llibertat dels pobles i la gent ha significat per a diferents generacions de valencians, catalanoparlants en general i també per a molts espanyols d’esquerres que durant anys s’emmirallaven en la nostra lluita. Una fauna, aquesta darrera, molt escassa a hores d’ara.
Si avui destaque en aquest article el vessant cívic i polític de Raimon és perquè ja vaig escriure en aquest mateix diari el 15 de desembre de 2016, l’alta estima en què tinc la seua obra artística. En qualsevol cas, convé insistir-hi que sense Raimon no tinc gens clar com ens hagués anat als valencians en els assumptes culturals en català. Només cal pensar com ens va, de fet, amb Raimon i tot. L’altre dia un dels millors columnistes que tenim la sort de llegir en aquest mateix diari, Francesc Viadel, usava el mateix argument contrafactual per a glosar el llibre de Toni Mollà, “Escrits contra el silenci”, a propòsit de Joan Fuster. Com seria el nostre país sense l’obra del mestre de Sueca? Fa por i tot pensar-hi, alhora que continua sent una bona guia per a inventariar les mancances actuals. I la possibilitat plausible i nutrícia de cantar en valencià sense Raimon? Fins i tot els macarretes ignorants que creuen que menyspreant-lo –això està superat- guanyen punts d’incorrecció, no haguessen fet un sol vers en valencià sense la seua ombra planant des de la llarga nit del franquisme, sense el seu crit esgarrant tants silencis, sense el seu desafiament a tot el probable en aquells anys 60 del rock de consum i les xiques yeyé, sense les seus músiques marquianes, sense la seua lliçó de professionalitat i independència.
Mireu, si no, qui era capaç de pensar i escriure tan lluny com a setembre del 1981 el que segueix: “Expressar el que hom pensa s’està convertint en anticonstitucional, paraula que té massa síl·labes com per sortir amb freqüència a les converses”. O aquesta del 25 d’abril del mateix any: “La dreta, al País Valencià, és sempre al mateix lloc. L’esquerra parlamentària, canviant contínuament de lloc, la veu diferent, practica el perspectivisme amb la creença que és la dreta qui canvia perquè ells la veuen diferent segons on es situen. Què hi farem!” Raimon.
Doncs això, per anar acabant, feu-vos el favor de llegir el llibre d’Antoni Batista “Raimon. Paraula i cant” (Bromera). També acaba d’aparèixer “Tot el que he cantat. Lletres completes 1959-2017 (La Magrana) que inclou textos de Manuel Sacristán, Joan Fuster, Salvador Espriu, Enric Gispert i Joaquim Molas. I si damunt teniu la sort de poder anar a algun dels concerts finals a Barcelona us tindré molta enveja. Jo vaig assistir al concert últim al Palau de la Música de València i encara em dura l’emoció i el goig d’haver-ho viscut. A més, ara podeu tenir accés a tota la discografia sencera de Raimon en format digital.
Acabaré com ho faig en els darrers escrits sobre el gran artista de Xàtiva: Gràcies, Raimon.
