Ja fa temps un savi em va aconsellar que fera servir la ironia com a instrument de seducció a l’hora d’escriure. I jo el vaig creure: creure en el sentit d’admissió convincent i creure com a significat d’obediència. Ho he intentat de cor, però quan els fets fan bullir les neurones com la cassola en forn, la bèstia indòmita que portem dins s’allibera dels ramals que posen límits a la fúria.
M’alce de bon matí i les ones radiofòniques em sacsegen l’esperit. No guanye per a disgustos.
La veu del Molt Honorable President Puig remuga que no es pot jugar amb els valencians. No ni poc! Ens fan servir de birles des del fons de la història mentre nosaltres, capcots, continuem ofrenant-los reverències vergonyoses.
La veu del President era tranquil·la i pausada, però la que feia tremolar l’espai radioelèctric eixia de la gola sinistra d’un alt càrrec del govern estatal. No era lògica la ràbia en un ministre que se suposa de tarannà dialogant, segons diuen. Tampoc no en sé el nom ni em molestaré a esbrinar-lo. No cal. És la incandescència del discurs allò que m’encén el tel de la consciència. Ara va l’ínclit mandatari, iracund, despentinat i altisonant, i amenaça amb un decret que tracta de convertir-se en salvavides d’un idioma que odien. Per això l’han denigrat fins a l’extrem d’ofegar-lo tant com han pogut, i ausades que han pogut. És a dir, després que els camells lingüístics ens han engrillonat a través de la castellanodependència, volen impedir-nos que ingressem en una clínica de rehabilitació per als castellanoaddictes!! Ni la metadona ens volen permetre. (Corrector, no em faces la guitza i deixa-ho tal com ha eixit).
Ara tornem al joc inicial. La diabòlica ment castellanocèntrica que regeix els destins de les Espanyes des que fórem subjugats per la Santa Inquisició, té la potestat de modificar la natura: el corredor mediterrani ha de passar per l’òmfal succionador de Madrid. El majúscul destrellat no és un joc, llevat que els agricultors i els industrials valencians preferisquen exportar els productes cap al crepuscle quan el destí de les mercaderies busca el septentrió natural. ¿On s’han tret el títol acadèmic els agrimensors que tracen disbarats sobre el mapa d’una Espanya mal feta? ¿Com és que el govern es gasta el 80% del pressupost destinat al corredor esmentat en la línia Algesires/Madrid (¡?!), mentre inverteix l’insuficient 20% en l’autèntica via? ¿És que no han estudiat geografia ni història? ¿I nosaltres? ¿Som masoquistes forever?
Deia Rousseau que en cas de decisions injustes, l’ésser humà té l’obligació de revoltar-se. Doncs, això.
