Tanmateix no és la crisi, en el seu vessant econòmic, del que volem tractar, sinó de l’erosió d’alguns valors que moltes –massa– persones han abandonat (si és que mai els feren servir).
El trencament o abandonament de valors i qualitats que fan una societat sana, cordial, dinàmica i progressista, s’esdevé quan s’abandonen el respecte, l’empatia, la confiança, el rebuig a la jerarquia i a les figures que les representen. Quan no es té consideració pel fet comú i es maltracta el que pertany a tots, quan «solo estar durmiendo es mejor que estar dormido (*)»; és a dir, quan s’abandona la cultura de l’esforç i a més se li planta cara a qui hauria d’ésser escoltat, respectat i obeït.
Encara que les comparacions no sempre són encertades, no podem evitar fer ús d’elles sobretot quan escoltes raonaments tan encertats com el següent: «Abans la societat formava part de la formació que havia de rebre la gent jove i tocant a la família i l’escola, un element més del cicle educatiu pel qual ha de passar qualsevol persona. Ara els pares tractem de protegir els nostres fills de la societat, perquè ens fa l’efecte que res de bo poden traure d’ella».
El botellot, la facilitat amb què es pot accedir als estupefaents, les agressions que són enregistrades per a després penjar-les en les xarxes, agressions amb armes blanques, l’assetjament escolar que ha esdevingut una gangrena, joves que es suïciden perquè no poden suportar tanta pressió i decideixen abandonar aquest món, el merder que hi ha muntat al voltant de la pornografia infantil.
Amb açò no volem dir que abans vivíem en un paradís i ara ha rebentat tot com una cigala i s’ha convertit és un infern. No. No és el cas.
El cas és que amb aquest canvi de valors i l’embranzida de les noves tecnologies, que el jovent fa servir a tota pala, i els pares no dominen, hi ha problemes que abans no existien i per tant, ara, desconeixem la solució, o com fer-li front. I, també –molt important– com reprendre l’autoritat, que els és intrínseca pel paper que executen, pares i professors. Com s’orgnitza la relació alumne–professor? Com s’explica que un ensenyant no puga reptar l’alumne que no fa res a classe ni a casa i a més fa la punyeta tot el que pot? La resta de l’alumnat està afectat pel mal comportament del company impresentable i, és de suposar, que el rendiment en general, estarà prou afectat.
Diuen alguns professors que gran part de l’alumnat –per no dir la majoria– mai no han sentit dir NO. O siga, que els ho han consentit tot. No tenen cap referent del que costen les coses, de l’esforç que fan els pares, els professors, les autoritats –que tot i el desprestigi en el qual estroben– no totes són iguals i hi ha molts polítics lluitant per ells i per tots.
Fóra tot un èxit, que algú aconseguira que arribaren a valorar els valors!
(*) Verset d’una cançó de “Siniestro total”
