Les macroempreses no tancarien mai, o siga, tindrien obert 24 hores al dia, 365 dies a l’any. I els botiguers, ni poden ni volen fer aquesta bestiesa. Però hi ha més parts implicades en l’afer: els treballadors, l’Administració i nosaltres, els qui anem a comprar.
Abans d’entrar en qüestions legals i de regulacions, vindria bé aclarir aquest afany, sense mesura, a qui beneficia i si a nosaltres, els consumidors, ens cal o no.
Les evidències estan clarament oposades entre el sector empresarial i el laboral. Els primers volen obrir els establiments tots els diumenges, cosa que els treballadors i el comerç de proximitat rebutgen. Pel que fa als empleats de les macrobotigues, podem dir-vos que l’any 2013 varen haver d’acceptar un acord amb la patronal –d’aplicació fins al 2016− amb el qual congelaven els jornals i, a més, s’excloïa el sou tots els diumenges i festius treballats. Desconeguem si a hores d’ara s’haurà revisat i esmenat la injustícia arreplegada en un acord (?) referma’t com si d’un acte normal es tractara.
Després tenim les autoritats que –evidentment− segons del color i l’autonomia de què siguen, estan d’un costat o de l’altre.
A Euskadi –igual que a València– els governants estan perquè no estiguen oberts els establiments tots els diumenges de l’any, fent excepció d’una dotzena d’ells i de moments puntuals com ara les rebaixes d’estiu, Nadal, etc. Altres comunitats desconeguem com ho tenen resolt, o per resoldre, però, en tot cas, el plantejament per banda del comprador també hauria de comptar a l’hora de decidir aquesta qüestió.
Qualsevol de les decisions que s’hi puguen prendre al respecte no hi ha cap dubte que no serà satisfactòria per al col·lectiu de consumidors ni tampoc per a les parts afectades del mateix comerç. Però sí que podem manifestar amb la nostra actitud si estem per secundar una opció o altra. Però no sols amb la mesura personal que prenguem nosaltres, perquè a més estan les Organitzacions de Consumidors que poden fer de portaveus nostres davant l’Administració.
Ben cert és que dins del grup dels consumidors hi ha qui li ve molt bé aquests horaris tan laxos perquè altrament ho tenen malament allò d’anar a comprar. Però, cal que estiguen oberts les macrobotigues tots els diumenges de l’any?
Pensem que molts d’ells tenen obert 12 hores al dia, que hi ha pactats al voltant d’una dotzena de diumenges a l’any per poder obrir. Que quan hi ha ofertes o festes extraordinàries també s’hi obri en diumenge o festiu. O siga que l’horari d’atenció al públic ja és prou considerable.
Els practicants de l’esport conegut com shopping pot ser es queden una mica despagats, però no es poden queixar perquè tenen molta estona per practicar el seu esport preferit.
Per altre cantó, moltes companyies estan posant en marxa programes i horaris de treball encaminats a fer més possible la vida de la família i la del treball. Que un senyor haja d’estar treballant un diumenge, quan la seua parella està a casa, potser amb els fills, perquè és el seu dia de descans és, si més no, una contradicció que a hores d’ara hauria d’estar superada.
També estan els qui farts de buscar treball sense sort, acceptarien un treball de les característiques que hem assenyalat adés i potser en pitjors condicions encara. Però els casos extrems –tot i que els hi mostrem la nostra solidaritat– d’algunes situacions personals, no poden marcar les pautes i horaris de regulació comercial.
I què farem els qui anem a comprar? Cap a on ens decantem? Cadascú té el seu criteri i el pot aplicar.
Vingut el cas que s’apliqués les intencions del cos empresarial es poden fer dues coses: anar a comprar o no anar a comprar.
Seria millor encara no haver de triar.
