Allí mateix, en presència del papa Francesc, s’ha demanat que l’activitat de la dona en el si de l’Església abaste també el diaconat. El Papa –que admeté la possibilitat del diaconat femení– ha dit que es crearà una comissió per a «reestudiar» a fons el tema. Bo fóra, que en aquesta comissió hi foren presents algunes de les dones creients en les quals es donen les condicions per assolir el diaconat.
La clientela activa més nombrosa de l’Església és femenina, ací i en terres de missió. Moltes d’elles estan fartes que se’ls tracte com a cristianes de segona classe, tot barrant-los el pas a segons quines coses.
La presència de la dona diaca al Nou Testament està confirmada amb escreix i sembla que, més que inconvenients de caràcter teològic, pareix que és la tradició a qui s’invoca per impedir un dret que a les altures –ja anem per l’any 16- del segle XXI no s’entén ni està seriosament justificat.
Les diaconesses del Nou Testament no eren pas com les que hauríem de tenir ara, però tampoc no ho són els preveres ni tampoc els bisbes.
És un moment determinant perquè l’Església done una resposta als temps actuals; allò que el venerable Joan XXIII en deia «l’aggiornamento».
No és cap novetat la reivindicació de la qual estem parlant. El prestigiós teòleg Karl Rhaner –no sempre ben acceptat pels estaments de control del Vaticà– pels anys setanta, ja vindicava la participació de la dona en el diaconat i, argumentava que no eren pas raons teològiques, sinó més aviat administratives, les que barraven el pas de les dones en aquest ministeri.
Però la història va fent camí i darrerament més veus, d’aquelles que se’n diuen autoritzades, de dins l’Església han dit la seua. En el darrer sínode, el cardenal del Quebec alçava la veu per fer reflexionar els pares sinodals i que copsaren la conveniència d’atorgar a les dones el diaconat. L’arquebisbe de Milà Carlo Mª Bertini també proposà recuperar la històrica figura de la diaconessa pels nostres dies.
Val a dir que dels set sagraments, el diaca pot administrar-ne tres: batejar, casar i ungir els malalts . A més de llegir l’Evangeli també poden presidir un funeral sense missa. Els preveres, a més, poden celebrar l’Eucaristia i el sagrament de la reconciliació.
Al Sínode sobre la Família, de l’octubre passat, ja va estar present el tema de la mà del Cardenal Paul-André Dourucher qui va animar els presents a obrir un procés perquè les dones puguen assolir el diaconat permanent.
Però a banda de noms importants i coneguts, al si de l’església, que volen que aquesta done ja una passa endavant, som una munió de creients anònims els qui desitgem que la dona estiga al lloc que li pertoca; a l’església i a tots els àmbits socials.
Dit açò i vingut el cas que les dones puguen assolir el diaconat, seria d’allò més encertat que la decisió presa no contemplara, per a elles, solament el diaconat permanent, sinó que fóra obert com els actuals diaques que posteriorment opten al presbiterat.
Ja que són tants els anys d’endarreriment en posar-nos al dia, deixem la porta oberta perquè la pròxima mesura tinga ja el terreny adobat.
