He tingut la sort de cobrir una substitució en un institut d’ensenyament secundari anomenat Voltrera (Abrera, el Baix Llobregat) com a professor de llengua catalana i literatura. N’ha sigut la primera que he fet i, sincerament, crec que he comptat amb la sort de front tant pel que fa al centre (organització, companys, alumnes, equip directiu, etc.) com per l’experiència enriquidora en l’àmbit personal. No negaré que de vegades tot principi en aquesta professió és també un catalitzador d’inseguretats davant un col·lectiu –els adolescents– que necessita una atenció especial per a cada edat i on no existeix una recepta màgica que estipule quines són les dosis adequades d’autoritat, paciència i mà esquerra que cal aplicar. Però junt amb aquesta fascinant i delicada responsabilitat a parts iguals, he pogut extraure constructives lliçons vitals, una d’elles lingüística. D’aquesta darrera especialment, me n’ocuparé en aquest article.
De bell antuvi, em vaig proposar d’exhibir la bandera multicolor de la diversitat lingüística mostrant la parla del català que sempre he parlat: el meu valencià. De manera molt expressiva, jo he sigut un d’aquests mestres que proferia frases de l’estil:
“Esta vesprada heu d’estudiar molt que demà hi ha examen!”
“Vine ací a la pissarra!”
“Ieee, xics! Vinga! Eixiu de classe que ja és l’hora del pati.”
En canvi, he constatat casos de mestres i professors valencians que han forçat la seua manera de parlar per assimilar-la al català central. Mig ho puc entendre en el cas del lèxic, que és sempre la part més maleable d’un idioma. Quan ja has preguntat en moltes ocasions per la porta d’eixida i perceps que no t’entenen, és fàcil caure en el pragmatisme d’acabar dient porta de sortida. Però allò que no puc evitar apreciar com un esnobisme innecessari és quan forcen la pronúncia per intentar parlar com un barceloní. Com a resultat, sovint incorren en un nyap lingüístic postís, perceptible tant per catalans com per valencians, en què s’usen vocals que es poden qualificar de tot excepte de neutres i es produeix una barreja incongruent de formes verbals orientals i occidentals o el meu avortó favorit: valencians que després de molts anys han assolit una pronúncia oriental quasi nativa en tots els sons però que encara són incapaços d’atinar amb les esses sonores com a romanalla del seu apitxat original.
No seré jo qui ataque la llibertat personal de cada persona per triar la manera de parlar en terres transfrontereres, però tampoc no silenciaré el meu lliure albir a emetre una opinió al respecte. I més encara quan es tracta d’un tema de caire col·lectiu com és la llengua. Fem algun bé imitant de manera servil el model barceloní quan anem allà dalt? La meua resposta és un no rotund.
Quan ho fem, estem assumint de manera implícita que la nostra modalitat lingüística és inservible per a la comunicació més enllà de les nostres fronteres. Ergo, som els primers a negar la unitat de l’idioma. No negaré que van ser els catalans durant el Noucentisme els que van mamprendre l’encomiable tasca de rescatar l’idioma i conduir-lo cap a la normativització després d’obscurs segles de decadència en què la nostra societat vivia sumida en el pou de l’agrafia i la llengua resistia l’embat del temps a base d’una oralitat transmesa de pares a fills (esquerdada des de mitjans del segle XX per una alfabetització feta exclusivament en castellà). Un mèrit històric, sens dubte, amb el qual molts intel·lectuals valencians s’han quedat enlluernats i pel qual han maldat per emmirallar-s’hi davant la manca de referents patris contemporanis (amb brillants excepcions com Enric Valor en la rondallística o Sanchis Guarner en la gramàtica, per esmentar-ne un parell d’exemples).
Però és necessari que València torne a despertar de la seua fosca letargia com a referent lingüístic i recordar que el seu model idiomàtic va ser el primer espill inspirador de tot el domini lingüístic i que d’aquesta terra van eixir escriptors les tintes dels quals han amerat la literatura universal (Ausiàs March, Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi…). Lluir de manera natural el valencià en altres contrades on es parla el nostre idioma no s’ha de percebre necessàriament com un exercici de reivindicació (encara que ho siga d’esquitllentes) i encara menys de rebel·lia… Millor és mostrar allò que som sense haver d’avergonyir-nos ni sentir-nos subordinats. Encara molta gent, renuent a desempallegar-se dels tentacles noucentistes, pensa que no passar pel sedàs del català central és un exercici de fragmentació lingüística. Ans al contrari, estem posant en evidència la diversitat de la nostra llengua i donant-la a conéixer.
Qui pense que sota els actuals condicionaments socials és possible una monolítica visió de l’idioma, perdrà el que realment assegura la supervivència de l’idioma: el carrer. Com a molt, els intel·lectuals només podran salvar-lo en els llibres i esdevindrà un codi encarcarat circumscrit a elits acadèmiques com ho va ser el llatí durant l’Edat Mitjana. Hem de naturalitzar les nostres parles allà on resulten alienes. I en relació d’igualtat. Aquest és el vertader camí que ens menarà pel viarany de la confluència lingüística a mitjan i llarg termini i no un altre. Les circumstàncies sociopolítiques del nostre domini lingüístic de moment exigeixen un policentrisme, que serà inherent a l’aspiració espriuana de salvar els mots.
Quan l’habitant del Principat deixe de considerar el valencià com un català mal parlat, quan l’habitant valencià descobrisca que la seua parla és pràcticament idèntica a la de Lleida (i que no a tot Catalunya es parla com a TV3), quan l’habitant balear deixe de queixar-se de no ser entés ni per valencians ni per catalans perquè tants uns com altres l’han tingut sempre “aïllat”, quan les paraules “noi, noia”, “al·lot, al·lota”, “xic, xica” puguen campar lliurement en cada plec de la nostra geografia lingüística i resulten familiars… serà quan haurem engegat l’autèntic camí d’avançar junts. Cada variant lingüística anirà bevent elements de les altres i per fi serem una llengua veritablement compacta (gràcies a la qual em podran indicar on és la porta d’eixida a la primera quan vaja a Barcelona). I també un orgull dels seus parlants, entre els quals s’escamparà un sentiment de germanor. Jo ho deia alguna vegada en classe: “Xics, tant vàlid és el vostre català com el meu. La diferència és que vosaltres parleu una modalitat de l’idioma, el barceloní, i jo una altra, el valencià. Però ja podeu comprovar que ens entenem a la perfecció.”
I no m’he trobat amb cap problema. No he hagut de modificar ni les formes verbals i encara menys la pronúncia. Sols he hagut d’aclarir el significat d’alguna paraula escadussera de la mateixa manera que un argentí ha d’explicar que “remera” significa “camiseta” a Espanya sense renunciar a la seua pronúncia ni a l’ús del pronom “vos” en comptes de “tu”. Això posa en dubte la unitat de la llengua espanyola? És com dir que un madrileny hauria d’emular accent andalús quan viatja a Sevilla.
Crec que l’enorme quantitat de professors valencians que treballem a Catalunya i les Balears tenim la ingent responsabilitat (i fins i tot històrica) de reforçar els vincles lingüístics amb aquestes terres amb l’actitud més senzilla: parlant com nosaltres parlem. Amb naturalitat però sense menystenir la normativa, que en major o menor mesura tots coneixem dels nostres anys escolars. Heu parat a reflexionar-hi? Som més de tres mil mestres i professors valencians treballant al Principat i Balears. Això suposa que tenim al nostre abast milers i milers d’infants catalans i balears que ens escolten a diari i que aprenen de nosaltres. No és una oportunitat històrica perquè les seues tendres oïdes s’avesen a la nostra parla i no els resulte aliena? Sens dubte, i davant l’absència de recursos mediàtics, ara nosaltres som el factor més cohesionador i que, a més a més, compta amb un afegitó: el sentimental.
Quan un xiquet cau en mans d’un bon docent, els anys el faran recordar com una biga molt sòlida en la seua formació personal. Jo, com a professor novell, defugiré de les ínfules de professional consumat (especialment en un ofici del qual tots els dies sempre s’ha d’aprendre alguna cosa), però en la meua verda trajectòria el meu cor no podrà esborrar determinats gestos de certs estudiants. Per exemple, no podrà esvair-se mai el record d’un nen (amic Hamza!) declamant que sóc el seu professor favorit, o d’aquella xiqueta (eixerida Iona!) que en la meua darrera classe va confessar que va contenir-se de botar damunt la taula per llançar-me un adéu a l’estil d’El club de los poetas muertos. O d’aquell xicon amb qui havia tingut tantes batusses dins l’aula (indomable Iker!), però que quan eixia d’Abrera se’m va acostar fins a dins del vagó del tren amb el seu patinet per a saludar-me i donar-me el comiat tot d’una. I Hugo, Blanca, Aroa, Laura, Joel, Ivan, Sergio… I tants altres estudiants… Òbviament sospite que potser el meu pas no deu haver sigut plaent per a tots els alumnes, però m’estime més retenir la idea que almenys alguns d’ells recordaran amb afecte el pas d’aquell professor valencià per aquelles aules forjadores d’experiències acadèmiques i vitals. És possible que cada vegada que senten parlar un valencià, se’ls active el record. Els docents som i serem una peça essencial en l’arquitectura emocional de tota persona.
