Doncs sembla prou clar que el poble valencià, o almenys una bona part d’aquest poble, ha dit “Prou!”, prou ja de corrupció i de burla, prou que aquesta crisi la pague únicament i exclusiva el poble, ja és hora de castigar com cal els lladres que s’han enquistat en les institucions. Així, el PP, campió en corrupció al PV, ha perdut quasi la meitat dels vots que aconseguiren en les anteriors eleccions (com és possible que encara 653.000 valencians seguisquen votant aquest partit tan podrit?). Per la seua banda, el PSOE ha perdut la quarta part dels vots anteriors, en part per la corrupció que el corrou Andalusia i en part perquè durant anys s’ha dedicat més a les lluites internes que a fer una bona oposició. El cas d’Esquerra Unida és diferent perquè han fet una tasca digna i la pèrdua de quasi la tercera part dels seus vots pot ser conseqüència de la crisi interna que patixen i la competència externa de Podem.
Respecte als guanyadors morals de les eleccions, Compromís ha pujat molt perquè ja no és simplement el Bloc Nacionalista i ha integrat dins a col·lectius d’esquerres i ecologistes, amb gent lluitadora i mediàtica com Mònica Oltra i Joan Ribó, així ha incrementat els sufragis al doble i mig. L’ambigüitat, la novetat i sobretot l’impuls mediàtic ha pujat Ciutadans fins i tot per damunt de Podem, que ací ho té més difícil que a d’altres llocs. El denominador comú d’aquestes forces en eclosió és la ruptura amb el bipartidisme i la corrupció, que s’ha enquistat a les institucions com un tumor maligne que amenaça tot el cos social; el primer pas per a curar les institucions era la consciència ciutadana del problema, el segon aquest càstig electoral, que encara haurà de ser major en les properes generals…
Per això mateix, els vots que han guanyat les forces emergents no són vots cecs, incondicionals, com poden ser-ho molts dels que encara reben PP i PSOE; aquests són vots condicionals que reclamen que es foragiten de les institucions tots els corruptes que les han parasitades durant dècades, malbaratant i furtant els diners de tots, arruïnant-nos, endeutant-nos i destrossant el nostre territori; i no sols hem de tirar-los al carrer, cal condemnar-los a ells i els seus testaferros i fer-los que tornen el que han furtat; s’han de fer auditories per esbrinar on han anat eixos 40.000 milions de deute públic que volen endossar-nos a tots i per a veure quina part del deute és il·legítim; urgix una Llei Contra l’Enriquiment Il·lícit que permeta condemnar i embargar qualsevol personatge que s’haja enriquit i no puga demostrar d’on ve la seua riquesa. Són vots que demanen justícia social i econòmica perquè els rics comencen a pagar la seua part de la crisi, amb més impostos i menys beneficis, també que es renegocie el pacte autonòmic i l’Estat central ens pague el deute històric que té amb el PV, per a poder mantindre uns serveis públics de qualitat i recuperar els drets que ens han anat furtant any rere any.
Al voltant d’1.000.000 de vots condicionals han anat als partits emergents i alguns inclús als dos grans partits esperant que finalment es regeneren. La qüestió principal ara no és qui serà el cap del nou govern, encara que probablement el millor seria una dona capaç i valenta per a canviar definitivament la política valenciana i encetar una nova transició, fins i tot cap la possibilitat d’un govern bicèfal ben coordinat. La qüestió més important és foragitar i castigar els corruptes, que se’ls reclame judicialment tot el que han furtat, que es demane també el deute històric al govern central, que s’enceten polítiques progressistes perquè els rics també paguen la crisi, que s’ajude a les classes baixes, que es protegisca el medi ambient, que es recuperen i donen suport als serveis públics, que es traga fora de les aules la religió i que paguen impostos els religiosos, que s’acabe ja amb tant d’AVE, aeroports i obres faraòniques que no servixen més que per a enriquir els paràsits, etc.
Això és el que demana eixe milió de vots condicionals, un milió de vots de càstig a la vella política, sobretot la del PP. I el PSOE haurà de pensar molt bé amb qui pacta perquè aquest país no és Alemanya i ací no cap una gran coalició, acostar-se al PP suposaria el seu suïcidi polític perquè la majoria de votants socialistes són progressistes; fins i tot si pactara amb Ciutadans acabaria perdent vots perquè molta gent ja sap que aquests són simplement els fills polítics del PP, un altre apèndix de la rància dreta espanyola. Òbviament, a Compromís també li eixiria molt car un acord amb Ciutadans, per tant estan obligats a entendre’s PSOE, Compromís i Podem, buscant un acord òptim en el qual cap d’ells isca perjudicat i que a més il·lusione el poble.
Ara hem de tindre paciència i deixar-los que raonen tranquils, tenen temps encara, si hem aguantat 20 anys a la dreta corrupta bé podem esperar un parell de setmanes més perquè arriben a un acord de progrés, a un tripartit viu, dialogant, inclús polèmic, competint uns i altres per a demostrar que ho fan bé; això serà molt millor que el que hem tingut fins ara. També hauran d’obrir-se, atenent i donant protagonisme als moviments socials de base, els necessitaran per a ficar en pràctica les polítiques progressistes perquè l’oposició no serà sols el PP, enfront tindran la banca, les grans empreses, l’església, els grans mitjans de comunicació, etc.
Són un milió de vots per a un canvi en profunditat però podien haver sigut prou més si hagueren facilitat el vot dels emigrants, el 95% dels quals s’han quedat sense poder votar per les traves que ha ficat el govern. Si els emigrants hagueren pogut votar, la caiguda del PP i l’ascens de les esquerres indubtablement haurien sigut més grans, perquè els emigrants són un dels sectors més colpejats per les polítiques neoliberals del govern i ho saben. És un problema greu que s’hauria de denunciar davant els tribunals i l’opinió pública perquè sinó tornarà a passar en les properes eleccions generals.
I encara haurien millorat més els resultats per a l’esquerra si la llei electoral fóra més justa i no haguera deixat fora del parlament EUPV, a qui proporcionalment li corresponien 4 diputats autonòmics. Quelcom paregut ocorre amb el repartiment que fa la llei d’Hont, que regala diputats als que més vots trauen i li’n furta als que menys trauen, així el PP té el 31% de diputats tot i que sols ha tret el 26% dels vots… Per tant, el nou govern haurà de corregir la llei electoral, buscant la proporcionalitat i rebaixant el llistó representatiu al 2%.
En resum: hi ha molta necessitat de canvi i moltes esperances ficades en els qui han rebut el milió de vots condicionals, pel bé de tots esperem que estiguen a l’altura de les circumstàncies i aconseguisquen fer un tripartit decent, obert als moviments socials, que ens permeta eixir del femer en què ens han enfonsat.
