El clientelisme cultural s’ha posat especialment de manifest en allò que toca a les relacions entre els distints graus d’administracions públiques, de manera que la coincidència o no del “color” polític governant era la que determinava el muntant i caràcter de les ajudes, subvencions i col·laboracions. Un fet que ha sigut fonamental per a garantir l’estada continuada en el poder al PP.
I si el color ha importat a l’hora de la redistribució de recursos entre municipis, la grandària també ha sigut essencial, fins al punt que, com passava en la Diputació de València, els recursos culturals que en principi havien de dedicar-se a municipis més menuts en realitat s’han destinat a municipis més grans, de manera que es podien atorgar més vots al diputat que aconseguia l’ajuda. Esta regla del color i de la grandària en el repartiment de subvencions s’agreujava si el diputat en qüestió formava part del govern local. L’aspecte paradigmàtic d’este fenomen és que també ha arrelat en alguns partits de l’oposició, fet que dóna compte de la institucionalització del fenomen clientelar.
Així mateix, encara que el clientelisme de partit ha tingut un pes important en la planificació i estratègia de les polítiques culturals, el clientelisme particularista també ha fet acte de presència. Sols d’esta manera s’expliquen les roïnes relacions que hi ha hagut entre els ajuntaments de les grans capitals valencianes i les seues respectives diputacions en termes de política cultural, circumstància que en la pràctica ha impedit una mínima coordinació entre les distintes àrees (conselleries, regidories i delegacions), fins i tot d’un mateix govern, perquè els polítics han lluitat per la seua quota de poder, fet que ha favorit regnes de taifes culturals incomunicats.
Entre 1995 i 2015 les dependències viciades generades entre els ajuntaments i les administracions superiors (Diputació i Conselleria de Cultura) s’han traslladat també a les associacions cultural, sobretot a aquelles d’àmbit local que rebien subvencions de tipus nominatiu, ja que en la triada “donar, rebre, tornar” entre els ajuntaments i estes associacions no sols estava en joc el suport polític recompensat amb una subvenció, sinó que a més implicava que les associacions havien de “pagar” amb certes accions per a l’ajuntament de torn. Com hem dit, en general la relació entre els distints governs i els agents culturals ha estat basada en relacions clientelars i de dependència, una situació inseparable del conflicte identitari valencià i la concepció de política cultural sectària que han mantingut els governs del PP. Com a conseqüència s’ha generat un sistema de filies i fòbies (censura), que és el que ha guiat de facto les subvencions i fins i tot la visibilització o invisibilització públiques dels actors culturals valencians.
Del clientelisme cultural tampoc s’han salvat les fundacions, sobretot aquelles propietat de l’administració autonòmica, que han esdevingut un autèntic fangar de corrupció, manca de transparència i nepotisme enquistat en totes i cadascuna de les administracions. I sobre això tampoc es pot deixar d’esmentar que una política cultural pública basada en el model de l’espectacularització no hauria sigut possible sense el suport incondicional de Bancaixa i la CAM, dues entitats financeres que arran dels canvis succeïts en els estils de direcció i en els governs corporatius es van convertir en els braços forts sobre els quals les distintes administracions públiques, però sobretot la Generalitat Valenciana, es van recolzar per a donar via lliure al desenvolupament de la “bambolla de l’espectacularització” que tant ha hipotecat el futur de la societat valenciana.
Al remat, un panorama desolador que amaga el que sens dubte és un dels majors problemes de la política cultural institucional actual: el fet que, en el fons, la cultura sols s’entén com un mitjà més per a assolir determinats objectius polítics. Dissortadament no sol ser una finalitat en si mateixa, sinó sols un trampolí per a bastir xarxes de favors que alguna vegada hauran de ser cobrats, una plataforma de promoció estratègica personal o una pura cortina de fum per a distraure estèticament de polítiques socials agressives i creixentment autoritàries. En suma: una tàctica llavada de cara per a amagar el pur i brut joc del poder. Esperem, ara que corren nous temps, que els partits cridats a regenerar la democràcia valenciana prenguen bona nota perquè els canvis necessaris arriben i es faça una política cultural realment al servici dels ciutadans.
