En les Falles també ha passat, perquè amb el pas del temps hem assistit a unes falles progressivament desfalleritzades, buidades del seu nervi primigeni i convertides en una ombra de si mateixes. Unes falles light. Unes falles sense falla. Perquè cal recordar, una vegada més, que al començament d’esta festa secular la falla era satírica, transgressora, popular, d’un contingut punyent expressat amb una forma senzilla i efectiva de violència simbòlica. Un cadafal enmig de l’espai públic, “perillosament” incòmode, políticament incorrecte, que en si mateix constituïa tot un acte de fe satíric i paròdic, un exercici de justícia popular, una preocupant subversió ritual que, amb totes les seues contradiccions i limitacions, suposava un desafiament popular a l’ordre establert. Ni més ni menys que la primifalla (la falla primitiva i primigènia), l’epicentre càustic de l’aleshores modesta festa fallera.
Pero aviat el poder va reaccionar amb la que podem denominar com a primera onada de desfallerització: en principi la burgesia triomfant intentà la repressió de les falles, però quan va fracassar esta via optà per la reconducció i l’assimilació, adoptant l’estratègia de l’estetització localista, consistent en la instauració d’un sistema de premis, la promoció de la falla artística i el conreu d’un valencianisme temperamental al servei de l’exaltació inofensiva de la identitat local. Amb tot, cal dir que el desplegament de la referida estratègia fou un procés lent i per degoteig, que, si bé intentava funcionar com a mecanisme disciplinari de la subversió ritual associada a la falla insolent, es trobà amb la resistència de la falla popular, en la seua múltiple versió política, bròfega i de crítica social. Tot i que durant la Restauració Borbònica s’intentà controlar la festa, la veritat és que la saba satírica, ara adobada amb formes diverses de fer falla, aconseguí que la multifalla (multiplicitat de cadafals, formes i continguts, i gestió democràtica de la festa) fóra una realitat a començaments del segle XX i que durant la Segona República esmolara les seues arestes més crítiques, barrejant anticlericalisme, republicanisme, valencianisme i aspiracions revolucionàries.
Amb la instauració del franquisme començà la segona onada de desfallerització, que fou molt més intensa, dura i agressiva, guiada per la idea feixista de depurar la festa dels seues elements més subversius i posar-la al servei exclusiu del nou règim totalitari. Per a completar este projecte, les extensions locals del règim utilitzaren quatre grans armes de desfallerització massiva. La primera fou la repressió directa, responsable de la desaparició de quasi el 90 % del cens faller d’abans de la guerra, via extermini, exili exterior o condemna a l’ostracisme interior (prohibició de pertànyer a cap comissió fallera). La segona fou la aplicació d’una fèrria censura sobre la temàtica dels cadafals fallers. I la tercera, un implacable control institucional del món faller a través de la Junta Central Fallera (fundada en 1939 pels vencedors) i de la proliferació de reglamentacions i normatives sobre l’activitat fallera. Quant a la quarta arma, va consistir en promoure una autèntica inflació de premis per a domesticar les falles i les comissions que les plantaven per la via de l’autocontrol i l’autocensura. D’esta manera es va imposar la monofalla (la falla monolítica i monodimensional), un model de festa i de cadafal únic, considerat canònic i inqüestionable, que menyspreava i dificultava la diversitat, el pluralisme i la llibertat. La implantació d’una por reverencial al poder i el temor a “significar-se” foren les conseqüències psíquiques del franquisme faller, unes conseqüències, cal afegir-hi, que encara duren.
Es podria haver esperat que amb la transició a la democràcia les coses canviaren en un sentit positiu i emancipador, però el poder acumulat pel búnquer faller franquista, progressivament reconvertit en búnquer barraqueta anticatalanista, no sols va entrebancar una recuperació de la festa popular sinó que aprofundí la deriva conservadora de les Falles. En qualsevol cas la tercera onada de desfallerització, en la qual encara ens trobem, es diferencia de l’anterior perquè es desenvolupa mitjançant altres maneres, molt més indirectes i sibil·lines.
La primera d’estes, més en la línia de la vella agressivitat feixista, ha sigut un anticatalanisme ferotge que, atiat pel búnquer local, ha perseguit l’estigmatització de les dissidències falleres internes, que n’hi ha hagut, amb l’objectiu de deixar-les sense poder suficient per a transformar la festa des de dins. La segona ha consistit en el foment i multiplicació del fallermajorisme, és a dir, el fet que tot allò que està relacionat amb el món rosa i coent de les falleres majors ocupara cada vegada més espais rituals i comunicatius per a anar desplaçant encara més el protagonisme dels cadafals o de les activitats culturals que es desvien d’allò que és fallerament correcte. Cal dir que la fallermajorització de la festa no ha fet més que créixer, aguditzant els seus perfils més banals i frívols. El tercer mecanisme de desfallerització ha consistit en el “blanquejament” de les falles, sinònim de la progressiva extensió de cadafals acrítics i sense substància, subordinats a formes vistoses plenes d’almívar (la síndrome “figureta de Lladró”), uns cadafals blancs més aviat apologètics que humorístics, una mena de postaletes gracioses en tres dimensions que els jurats i els premis per ells concedits han sacralitzat com el tipus de falla a conrear i imitar.
Així i tot, encara s’han fet servir dos instruments més de desfallerització “incruenta”: un ha sigut el paternalisme clientelar impulsat des de l’Ajuntament de València i la Junta Central Fallera, mitjançant subvencions de tot tipus i comportaments populistes de suport als fallers, alhora que es controlaven sense problemes les assemblees de presidents i es recollien milers de vots agraïts per tanta protecció municipal. El darrer instrument ha sigut l’ambientalisme decoratiu, consistent en substituir el paper de la falla com a epicentre de l’espai públic festiu per el d’un attrezzo colorista i pintoresc (la falla com “ambientador” de la ciutat en festes) al servei del turisme de masses.
La desfallerització de l’etapa democràtica no sols va preservar el ranci model de la monofalla, sinó que feu possible que les forces de l’esquerra local arribaren a la conclusió que les Falles eren irrecuperables per a la causa progressista i que per eixa raó havien de ser sistemàticament criticades i fins i tot rebutjades com a rèmora reaccionària. És cert que no pocs progressistes de dins i de fora de la festa no compartien este diagnòstic, però la influència intel·lectual i política dels progres “potanegra” i altres gauche-caviar feu que acabara forjant-se l’antifalla, expressió eloqüentment paradoxal de l’oblit selectiu de certa esquerra valenciana envers la seua pròpia cultura popular. Així, si durant la Segona República la progressia s’enorgullia clarament de les Falles, ara per a ser reconegut com a progre “autèntic” calia que hom es declarara obertament antifaller.
Afortunadament, l’antiga tradició satírica fallera mai no ha mort del tot, més aïnes s’ha mantingut com un riu transgressor de caràcter subterrani amb reiterades emergències al llarg de la història. Tot i que, com hem vist, les diverses onades de desfallerització han fet que, al remat, la immensa part de la festa fallera haja caigut en una estat de lamentable anestèsia i amnèsia del més autèntic de si mateixa, les llavors de resistència han anat fructificant i hui en dia floreixen tan des de dins de la festa, amb propostes de regeneració i experimentació molt interessants, com des de fora, apostant pel rescat militant d’unes falles populars, autònomes i combatives. En eixe sentit, ben bé es pot dir que estem assistint des de fa uns anys a l’aparició de l’alterfalla (la falla alternativa), que és a un temps intifalla (insurgència fallera davant el poder controlador de la festa), revifalla (recuperació i revitalització de la falla primigènia i corrosiva) i innofalla (exploració de nous camins expressius i creatius per als cadafals fallers). Dit d’una altra manera: la refallerització minoritària de les Falles està en marxa.
La marca del temps és ferma, perquè cada any centenars de falles blanquejades, light i desfalleritzades col·lapsen un espai públic on l’absència en els cadafals de les coses que es podrien dir i no es diuen és, finalment, la més pregona expressió d’una festa en estat d’alienació massiva. Però l’antic riu subterrani emergeix una vegada més, i qui sap si en esta ocasió es mantindrà per llarg temps en superfície, netejant la brutícia acumulada de dècades i retornant la falla al lloc crucial on va aparéixer: la barricada contra els poderosos.
