Els sicaris del règim

Les enquestes ho deixen cada vegada més clar: el Règim de la Comunitat Valenciana, el nostre equivalent al Règim del 78, té els dies comptats. La descomposició d’un model de govern basat en la corrupció institucionalitzada, les relacions clientelars, el saqueig d’allò que és públic, la despersonalització col.lectiva planificada i les estructures pseudomafioses resulta tan evident que fins els alts càrrecs del segon escalafó fugen del vaixell que s’afona i, mentrestant, milers de col·laboracionistes comencen a mudar de pell.

Però els grans beneficiaris d’un Règim gestionat els darrers vint anys pel Partido Popular no estan disposats a tornar-se’n als seus quarters d’hivern de qualsevol manera. La seua estratègia està clara: política de terra cremada i sembrar el camp de paranys i gent emboscada. Pel que fa a la terra cremada, es tracta d’acabar de destruir la cosa pública tant com es puga, perquè l’esquerra sols puga remoure les runes i passsar la mà per la paret. Pel que fa a la segona qüestió, la solució és ja un clàssic: atiar la presència al carrer de l’extrema dreta per fer pujar la tensió social i clavar por a la gent.

En realitat el Règim de la CV sempre ha jugat la basa política del lumpenfeixisme quan ho ha cregut oportú. La mateixa denominació i construcció de la “Comunitat Valenciana” és el reeixit resultat d’eixa basa. Passà abans què el Règim s’instal·lara a la institucions en 1995 (a València ho feu en 1991), durant la Transició, per tal de dificultar la consolidació democràtica, i ha continuat passant després, perquè tot estiguera “atado y bien atado”. I que conste que no estem parlant sols d’agitar l’espantall anticatalanista, sinò d’anar un pas més enllà i protegir, propiciar i emparar a autèntics esquadrons de sicaris què, embolicats amb la senyera coronada o amb ensenyes franquistes i nazis s’han dedicat tots estos anys a estorsionar, boicotejar, atacar seus de partits, sindicats i associacions progressistes o a agredir directament a persones, amb assassinats tan esgarrifosos com el de Guillem Agulló i altres accions violentes, que habitualment han quedat impunes.

La veritat és que els sicaris s’han sentit prou tranquils en les seues agressions, com si estigueren molt segurs de que les autoritats farien la vista grossa i que, en lloc de protegir als agredits, acabarien perseguint els activistes d’esquerres i valencianistes a la mínima ostentació de símbols que “pudieran alterar la paz social”. Dissortadament les estructures repressives del franquisme, mes alguns dels seus sinistres torturadors, s’han mantigut intocables, mentre escamots dels seus cabdells s’han passejat per places i carrers com si no res. El darrer 9 d’Octubre ho poguèrem comprovar de nou, encara que ja quasi es tracta d’una “tradició”: nazis desfilant amb creus gammades i entonant cants hitlerians, ciclats d’aspecte carcerari fent apologia del franquisme o ultres del GAV amenaçant de mort els “catalanistes”. Enfront, l’absoluta passivitat de la Policia Nacional. I després el pitjor i més inquietant de tot: eixe silenci “administratiu” de la Generalitat, de l’Ajuntament de València, de la Delegació de Govern… Ni una paraula de condemna, ni una reacció al fet que una processó cívica s’haja convertit, davant els ulls de centenars d’atemorits turistes europeus, en una passsarel·la d’ultradretans i violents enemics de la democràcia.

Però allò més preocupant és que, davant l’ensorrrament del Règim de la CV, no sembla que l’escalada ultra vaja a decaure. És més, no podem esperar que les autoritats del Règim, que encara estaran al poder entre maig i octubre de 2015 facen massa per a que els violents desapareguen dels carrers… Estan rabiosos i ens ho demostraran. Sí, el Règim de la Comunitat Valenciana comença a caure, com anticip del que li pot passar al Règim del 78. L’estaca trontolla i els sicaris dels que sempre es queden a l’ombra, guarits en alts despatxos i ofrenant noves glòries a Espanya, intenten apuntalar-la. Per això si tots estirem sols una miqueta més, si tots estirem amb força del nostre vot, si tots continuem en la nostra lluita, de segur que a la fi tomba.